Això no és un blog

El planeta es tierra caliente

2009-07-25T17:52:00.000-07:00

El más grande comediante de Colombia, Andrés López, escribió en exclusiva para la revista Diners una genial pieza de humor sobre el calentamiento global. Visión zurda de un drama que nos acecha. Y lúdica recreación fotográfica con la cámara de Mauricio Vélez. Show único para Diners.

http://entretenimiento.latam.msn.com/co/articulo_diners.aspx?cp-documentid=20879329&imageindex=1

Animales y Racionales

2009-07-14T17:54:00.000-07:00

ANIMALES Y RACIONALES
El dilema del prisionero
Una siniestra paradoja en que la razón conduce a la destrucción colectiva

La tragedia de lo común, enunciada por Hardin, muestra que lo que es de todos, no es de nadie y corre el riesgo de degradarse totalmente

MANUEL DÍAZ PRIETO
La policía arresta a dos sospechosos de un delito, los aísla y les propone a cada uno el mismo trato: "Si confiesas y tu cómplice opta por no hablar, a él le caerán 10 años de cárcel y tú saldrás libre. Pero si él confiesa y tú decides no hacerlo, la condena será para ti y la libertad para él. Aunque si los dos decidís no soltar prenda, tendremos que dejaros ir tras un breve arresto. Y, si ambos confesáis, los dos seréis condenados a seis años". El dilema del prisionero es una fascinante y siniestra paradoja muy conocida y estudiada de la teoría de juegos en la que los detenidos tienden a confesar ya que, sea cual sea la elección del otro, el castigo siempre se reduce confesando. Desafortunadamente para ellos, ambos optan por traicionarse y los dos reciben largas condenas. Un resultado conocido como subóptimo.
Este dilema muestra que aunque desde la perspectiva del grupo lo mejor sería cooperar, el egoísmo racional les lleva a no hacerlo. Un comportamiento del que existen abundantes ejemplos en la actualidad y que sirve para ilustrar la tragedia de lo común,un concepto creado por el biólogo Garrett Hardin en 1968 y que podría resumirse en esa frase tan interiorizada en nuestra escala de valores: lo que es de todos, no es de nadie, ¿por qué no tirar el papel al suelo si el que viene detrás va a hacer lo mismo?

Hardin lo explicaba con familias de ganaderos propietarias de animales que han de compartir un pasto común. Así que cuando se plantean añadir un animal más a su rebaño ponen en la balanza los beneficios propios de hacerlo (+ 1) y, al otro lado, los perjuicios que el sobrepastoreo tendrá para la comunidad y para uno mismo. Pero como en este caso las consecuencias se reparten entre todos, la utilidad negativa para cada ganadero que tome esta decisión será solamente una fracción de -1. Por eso, según Hardin, el fiel siempre se acaba decantando por agregar más animales y con ello se arruina el pasto de todos.

Desde que Hardin publicó en Sciencie su artículo The tragedy of the common, la situación no ha dado signos de mejorar y lo común - el agua, las reservas de pesca, los bosques, la línea de costa o el mobiliario urbano- han continuado soportando una presión insostenible. En este contexto, resulta muy esclarecedor el último ensayo de Jared Diamond, Colapso, donde habla sobre cómo las sociedades escogen fracasar o tener éxito. El geógrafo cita la tragedia de lo común y el dilema del prisionero para mostrarnos cómo en el pasado distintas sociedades humanas, conforme a las decisiones que han tomado en momentos de crisis, han logrado preservarse o han seguido el camino de la extinción. Los paralelismos con el presente resultan inquietantes. Diamond presenta los casos catastróficos de la isla de Pascua, la Groenlandia nórdica y la cultura maya, y los compara con la civilización de las islas Pitcairn y Henderson, los inuit, los groenlandeses e Islandia. ¿Por qué las primeras se extinguieron y las
segundas lograron sobrevivir? De acuerdo con Diamond - que logró el premio Pulitzer con su primer ensayo sobre las causas de la riqueza de los países desarrollado, Armas, gérmenes y acero-,son cinco los
factores que influyen en la posible extinción de una sociedad: el ataque de enemigos, la pérdida del apoyo de sociedades amigas, el cambio climático, el impacto social, político o religioso debido a estos cambios y el impacto humano en el medio ambiente. Uno sólo de estos factores es capaz de desencadenar una catástrofe, pero no cabe duda de que la combinación de dos o más constituye un peligro inminente para cualquier sociedad.
El conocido ejemplo de Pascua, aislada del resto del mundo, con unos recursos alimenticios y acuíferos sumamente magros y, en especial, dominada por una sociedad dividida en la que primaba la competencia por construir estatuas cada vez más grandes, se antoja una metáfora de nuestro planeta. Porque, de entre los distintos factores que llevaron a su decadencia, sobresale la irresponsable acción humana sobre el medio ambiente.
En su afán por erigir monolitos más impresionantes que los de sus vecinos, sus habitantes no dudaron en arrasar por completo los árboles de la isla, en especial con una variedad de planta gigante de la que
dependía la estabilidad de su ecosistema. Y Diamond concluye que, al igual que los antiguos habitantes de la isla de Pascua, nosotros tampoco podríamos escapar de la Tierra en caso de una catástrofe semejante. "Si yo atrapo ese pez o no dejo que mis ovejas coman esa hierba - escribe Diamond-, algún otro pescador o pastor lo hará de todos modos; de manera que no tiene ningún sentido que me abstenga de abusar de la pesca o el pastoreo". La conducta racional correcta consiste en explotar entonces el recurso antes de que pueda hacerlo el siguiente consumidor, aun cuando el resultado final pueda ser la destrucción de lo común y, por tanto, el perjuicio para todos los consumidores. En realidad, aunque esa lógica ha desembocado en que muchos recursos comunitarios han acabado explotándose en exceso hasta quedar eliminados, otros han perdurado tras haber sido explotados durante cientos o incluso miles de años. ¿Exagera Diamond en su diagnóstico? Desde el campo de la defensa medioambiental no faltan cada día voces que le dan la razón o presentan un escenario todavía más preocupante: "Este planeta alberga de 20 a 100 millones de plantas diferentes - explica el naturalista Joaquín Araújo, autor de Ecos... lógicos, para entender la ecología- ,el 25% de esta inmensa riqueza está en peligro. Cada día, y desde hace decenios, de una hasta tal vez 140 especies se despiden para siempre expulsadas por evitables actividades humanas. Un ritmo que se debe comparar con la media de una extinción al año que ha sido la norma desde que existe vida en el planeta. El consumo exacerbado está en la base del problema: a la velocidad actual, el colapso está literalmente garantizado antes de medio siglo".
La botella medio llena Pero no faltan voces de prestigio que critican al geógrafo el poner énfasis en la botella medio vacía. Uno de ellos es Gregg Easterbrook, que desde The New York Times considera que Diamond escribe unos libros "extraordinarios en erudición y originalidad", pero que además "dicen exactamente lo que la cultura posmodernista quiere oír". ¿Estamos agotando el planeta y todo se vendrá abajo de repente? "No necesariamente - considera Easterbrook-. La deforestación de Estados Unidos, terrible en el siglo XIX, se reinvirtió en el siglo XX. Y nuestro consumo actual de petróleo, observado por analistas hace cien años, sería considerado imposible. En suma, Diamond, no hay para tanto".
Ni siquiera especialistas como Partha Dasgupta, profesor de Economía de la Universidad de Cambridge y una de las figuras más relevantes de la economía ambiental (que ha defendido en la mayor parte de ocasiones posturas conservacionistas), se muestran de acuerdo con Diamond. Dasgupta considera brillante su análisis sobre las causas del colapso de diferentes sociedades a lo largo de la historia, pero critica con dureza sus especulaciones sobre el futuro de las sociedades humanas. El economista esgrime dos razones: la extensión directa y simple al futuro de las condiciones del pasado, y el no incluir los beneficios que originan los daños ambientales en el análisis. Por ejemplo, para Diamond, los fertilizantes son sólo fuentes de contaminación, pero no contempla las enormes ganancias en términos de producción de alimentos que han supuesto en nuestra historia reciente.
¿Qué alternativas habría entonces para no quedar atrapado en el dilema del prisionero y que éste no se convierta en una tragedia para el bien común? Los distintos especialistas coinciden en que la cooperación con el otro - aunque parezca racionalmente ineficaz- sería el único camino para evitar la espiral autodestructiva.

Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible

2009-06-23T06:34:00.000-07:00

REPTES PER A LA SOSTENIBILITAT DE CATALUNYA

L’any 2009 el CADS celebra 10 anys de la seva constitució i amb la voluntat de reconèixer la trajectòria i congregar els col·laboradors, les entitats i els ciutadans que han fet possible l’avenç de la sostenibilitat social, ambiental i econòmica de Catalunya, us convidem a participar en el procés de definició dels Reptes per a la sostenibilitat de Catalunya.

Al final d’aquest procés s’obtindrà un document que s’integrarà al procés d’elaboració de l’Estratègia per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya.

Reptes per a la sostenibilitat de Catalunya integra cinc àmbits de coneixement: Canvi climàtic i crisi energètica; Noves visions en el models econòmics; Repensar el territori i promoure la diversitat; Medi ambient, societat i salut; i Gestió dels riscos naturals.

http://www.reptessostenibilitat.cat/index.php

Dialegs Ambientals

2009-05-27T06:25:00.000-07:00

L'Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) i la Societat Catalana d'Ordenació Territorial (SCOT) han organitzat els Diàlegs Ambientals '09 per debatre els principals reptes ambientals del país a partir de cinc cara a cara entre dos especialistes centrats en diversos vectors.

Sostenible.cat ofereix per als seus lectors uns "diàlegs paral·lels" -en forma d'articles- als Diàlegs Ambientals que se celebren a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)

http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=6&num_noticia=443737

Aquest article parla sobre el model socioeconomic, els altres no deixen de ser interessants.

El futur energètic passa per les ciutats

2009-04-24T07:37:00.000-07:00

Sostenible 17-04-2009

http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=5&num_noticia=442688

Daniel Gómez Cañete Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org

El món es torna cada vegada més urbà, i per això les estratègies de sostenibilitat haurien de passar pel disseny de ciutats que consumeixin menys energia i recursos La meitat de la població del planeta ja viu en ciutats. Més de dues terceres parts de l'energia consumida al món es consumeix a les ciutats, i a elles hem d'atribuir també més del 70% de les emissions globals de CO2. Segurament aquestes xifres creixerien si es comptabilitzessin també els consums i les emissions indirectes que necessiten els territoris urbans per funcionar.

En el futur, aquesta tendència s'accentuarà. Segons l'Agència Internacional de l'Energia, el 2030 les ciutats consumiran el 73% de l'energia i emetran el 76% de les emissions de CO2. Per quan arribi aquest any, el 60% de la població mundial serà "urbanita".
'El 2030 les ciutats consumiran el 73% de l'energia i emetran el 76% de les emissions de CO2' Si tinguéssim que categoritzarles pel tipus d'energia que fan servir, diríem que les ciutats són fonamentalment elèctriques: el 76% de l'electricitat consumida al món es consumeix a les ciutats. Avui dia, la majoria d'aquesta electricitat es produeix en centrals de carbó, gas natural i nuclears. Comparativament, el consum de petroli a les ciutats respecte el total mundial és baix: 'només' un 63% del petroli es consumeix en l'àmbit urbà, gràcies al transport públic i a que pràcticament ja no s'utilitza el petroli en la generació d'electricitat.
D'altra banda, és en els països en desenvolupament on s'estan donant les taxes d'urbanització més altes. La concentració de població en ciutats s'està produint sobretot a l'Àsia i el continent africà. La tendència és la mateixa arreu el món, però el fet que el desenvolupament urbà sigui més gran en alguns països proporciona oportunitats clares per a promoure un urbanisme menys intensiu en recursos.

Però no només cal mirar els països en desenvolupament. No podem oblidar que el major consum energètic per càpita (i també les majors emissions de CO2) es dóna als països industrialitzats, i que en aquests, la mitjana de consum en les ciutats és tan sols un xic menor que en les àrees rurals.

Idealment, les grans àrees urbanes dels països rics haurien de seguir una dieta energètica a força d'estalvi, eficiència i energies renovables. I això no només passa per una substitució de tecnologies energètiques, sinó per una redefinició d'usos en el territori que contribueixi a disminuir la dependència en energia i materials de les grans ciutats. Algunes ja han posat aquest fil a l'agulla.

'Les grans àrees urbanes dels països rics haurien de seguir una dieta energètica a força d'estalvi, eficiència i energies renovables' Nova York ha presentat el seu Plan NYC, que pretén reduir el consum energètic en un 30% en els pròxims 10 anys, així com preparar-se davant una eventual pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic. Londres també té el seu, The London Plan, amb l'objectiu de disminuir el consum energètic, augmentar la penetració de les renovables, prioritzant l'eficiència, la rehabilitació de zones i habitatges, i l'eradicació de la pobresa energètica (que també existeix al primer món). Altres ciutats, com Portland, inclouen també el pic del petroli en la seva llista de preocupacions mediambientals, i es plantegen plans més ambiciosos i amplis, com la reducció d'un 50% del consum energètic o la recerca de la "cohesió comunitària" com a pilar de la sostenibilitat urbana.

El major obstacle per a convertir la progressiva urbanització de la població mundial en una millora de la sostenibilitat és el nostre model de creixement. A la Xina, els habitants de les ciutats consumeixen gairebé el doble d'energia que en les zones rurals (i encara així el consum per càpita d'un xinès és tres vegades menor que el d'un europeu). L'ideal seria que s'urbanitzessin amb criteris de sostenibilitat, minimitzant les necessitats de mobilitat i el tràfec de materials, i construint habitatges que produeixin negavats. Però, més enllà de projectes anecdòtics, en quin mirall s'estan mirant els habitants dels països en desenvolupament? Probablement en el d'arribar com més aviat, i a qualsevol preu, al benestar material que hem gaudit fins a ara els països rics.

Les vaques porten esquela i la merda fa pudor

2009-04-16T07:31:00.000-07:00

Foto Emma Roca, enviada a la Vanguardia

Aparentment aquest tema no té res a veure amb el que es discutia fins ara en aquest blog, centrat bàsicament en temes energètics i de recursos. Però crec que dona una idea de la mentalitat de certa gent a l'hora d'entendre la "naturalesa", els nivells d'artificialitat i alienació que està sofrint molta població urbana que els distancien enormement de la realitat. La naturalesa no és un pecebre per on passejar-se i els pagesos no son jardiners.

"Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça! Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders. Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.
Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?
No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.
A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.
La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat!
Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

No m'expliquis cuentus Xinus

2009-04-03T06:19:00.000-07:00

Títols impactants que atrauen l'atenció. Aquest és el reclam de “No m’expliquis cuentus xinos!”, l’exposició sobre la Nova Cultura del Territori que us presenta l’Escola del Territori. Històries que són una introducció a un tema actual, un exemple per a reflexionar sobre la nostra acció quotidiana i el seu efecte a escala global.

L'exposició consta de sis tòtems de 1'80 metres d'alçada. Un exemple és la història “Jo he matat un goril·la”, que explica la relació entre l’ús dels mòbils aquí i la desaparició dels goril·les a la República Democràtica del Congo.

A través de situacions quotidianes es busca la ironia de les nostres accions que, no per més “insostenibles”, deixen de ser les reals i dutes a terme per la major part de població.

Us oferim la possibilitat de contractar aquesta exposició i ajudar a fer reflexionar la població general aspectes relacionats amb la Nova Cultura del Territori.

Us adjuntem el tríptic explicatiu on podeu trobar tota la informació i fotografies de l’exposició.

Per a informació i conèixer la disponibilitat, contacteu-nos!

Ester Morchón

M. 686 077 331

a/e exposicio@centresostenibilitat.cat

www.nomexpliquiscuentusxinos.cat

La importació d'electricitat s'ha triplicat a Catalunya en només quatre anys

2009-04-02T06:35:00.000-07:00

EL PUNT 02.04.09
Barcelona - xavier miró email protegit

Des del 2005 la dependència elèctrica de Catalunya respecte de l'exterior s'ha triplicat perquè les noves fonts de producció pròpies no han augmentat en la proporció del consum, segons el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya. Catalunya no arribarà l'any vinent als 3.000 megawatts (MW) eòlics que preveia el pla de l'energia però sí que n'hi haurà 2.000 quan avui només en funcionen 420. El col·legi demana al govern una revisió dels objectius i les taxes de creixement del pla de l'energia 2006-2015 i un impuls decidit de les energies renovables, les noves centrals de cicle combinat així com la renovació dels contractes d'explotació a les centrals nuclears, aquesta una decisió que ha de prendre el govern de l'Estat.

El govern català elabora el pla especial urbanístic per construir al municipi gironí de Bescanó una central tèrmica de 400 megawatts de potència i s'estan construint dos grups de 850 MW en conjunt al port de Barcelona. També ha autoritzat recentment una cinquantena de nous parcs eòlics amb una potència conjunta prevista de 1.528 MW. La central tèrmica gironina no estarà a punt l'any vinent i els nous parcs eòlics no permetran arribar als 3.000 MW, dos objectius previstos en el pla de l'energia de Catalunya pel 2010. Però, en canvi, sí que es preveu que els 850 MW tèrmics del port de Barcelona ja estiguin el 2010 a la xarxa, un aspecte que l'informe del col·legi no recull en la seva anàlisi. El govern català ja ha deixat clar darrerament que revisarà els objectius i terminis del pla energètic del país per adaptar-los a la situació actual i a les perspectives de futur marcades per la crisi econòmica internacional.

El Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya demana la revisió del pla en vista de «l'incompliment del programa previst» i davant la tendència creixent a l'augment de les importacions elèctriques del país tot i que el percentatge d'augment de consum ja és avui inferior al previst en el pla. En aquest sentit, el col·legi ha fet una anàlisi de la situació en què recorda que les importacions representen el 18,8% de l'electricitat consumida, 3,5 vegades més que només fa 4 anys. Sense fer cap esment a les llargues aturades que han tingut les dues centrals nuclears els darrers anys per incidents afegits a les recàrregues de combustible, el col·legi atribueix la disminució de la producció elèctrica a la caiguda de la producció hidroelèctrica i de les plantes de carbó i fueloil, que no han estat substituïdes per renovables i tèrmiques noves. A més, assenyalen que l'augment del consum es mantindrà, per exemple, en el transport ferroviari i les noves plantes de producció d'aigua. El col·legi calcula que aquests dos sectors podrien arribar a augments puntuals del 10% del consum amb motiu de l'entrada en funcionament de tota la línia del tren d'alta velocitat (TAV) i de les noves plantes dessalinitzadores, de reaprofitament i bombeig d'aigua. En vista d'aquesta diagnosi, l'organisme demana mesures prioritàries d'estalvi i eficiència energètica, i la diversificació de l'oferta de centres de producció elèctrica, amb una incidència especial en les energies renovables però sense aturar l'energia nuclear.

Centrals hidràuliques

Pel que fa a la hidràulica, l'organisme proposa augmentar la potència en embassaments existents i aprofitar elèctricament preses que avui només serveixen per a abastament d'aigua com Sant Ponç i la Llosa del Cavall. Tot i demanar una oferta diversificada de fonts de producció «amb una gran incidència en les energies renovables», curiosament, pel que fa a l'eòlica i la solar, l'anàlisi que fa el col·legi afirma que per assolir l'objectiu que Catalunya tingui el 12% d'electricitat provinent d'aerogeneradors i plaques solars caldrà «saturar el territori català», una solució «del tot inviable» segons els enginyers. El col·legi també considera imprescindible la interconnexió de les línies de transport elèctric amb França i la connexió del gasoducte Martorell-Figueres amb la xarxa europea a través de França. En darrer terme, també recomana estudiar la construcció de dipòsits estratègics de gas per incrementar les reserves, per exemple, aprofitant les antigues bosses de petroli de la costa tarragonina.

Aposten per la renovació dels permisos a les nuclears

De fet, l'anàlisi que fa el col·legi busca de manera força evident reivindicar el paper de l'energia nuclear com a garantia de subministrament a Catalunya i com a sortida de futur per fer front al canvi climàtic. En primer terme recorda que Vandellòs II i Ascó I i II cobreixen el 40,8% de la demanda bruta d'electricitat a Catalunya. Continua afirmant que la producció elèctrica procedeix a Catalunya en un 89,4% d'energies no renovables com les centrals nuclears i les tèrmiques o de carbó i fueloil. I encara recorda que del 10,6% renovable, fins al 79% és hidroelèctrica i les eòliques, solars i de biomassa només representen l'1,8% restant. Joan Lluís Quer, responsable de la comissió d'aigua i energia del col·legi, admet que a Ascó i Vandellòs s'hi han produït els darrers anys «episodis que han posat en dubte la seguretat» així com el fet que no es pot «dissociar l'energia nuclear d'una gestió exquisida». Amb tot, la posició final de l'organisme és la defensa de la renovació dels contractes d'explotació de les centrals de l'Estat espanyol, la primera de les quals haurà de decidir el govern espanyol aquest juliol amb Santa Maria de Garoña. De manera directa el col·legi defensa l'energia nuclear com «a millor alternativa energètica a gran escala no emissora de gasos amb efecte hivernacle». Finalment, els enginyers de camins també demanen al govern espanyol que decideixi ja l'emplaçament del magatzem centralitzat de residus radioactius que s'ha de construir a l'Estat.

Cometas en el cielo

2009-04-01T06:24:00.000-07:00

La respuesta a las crecientes necesidades energéticas del mundo podría estar en el viento. Esta renovable se puede aprovechar de una manera más efectiva de cómo ahora hacen los molinos aerogeneradores, que sólo utilizan las corrientes de aire más cercanas a la tierra ya que suelen tener una altura media de unos 80 metros y raramente alcanzan los 150. Excepto en los lugares muy ventosos, por lo general, la velocidad del viento a 80 metros del suelo es de 4,6 metros al segundo. A 800, sin embargo, el aire circula mucho más rápido, alcanzando los 7,2 metros al segundo de media, una cifra que ofrece unas posibilidades excepcionales para la producción de energía eléctrica.

Continua llegint: http://www.cotizalia.com/cache/2008/07/01/51_nueva_generacion_energia_eolica_central_cometas.html

Sobre la Mat

2009-03-06T12:36:00.000-08:00

A risc d'obrir un debat paral·lel a l'original, amb temàtica relacionada però plantejaments diferents, copio aquí tres articles iniciats abans de penjar l'entrevista anterior i continuat després. El primer és una carta oberta del Santi, amb la seva opinió sobre el tema, els altres dos, els poso com a comentaris d'aquest perquè són respostes:

Jaume Prat i Espelt

Aquest text que tot seguit desenvoluparé ha passat per tres fases mentals. La primera era un reguitzell d'insults fets en solitari amb les mans al volant d'un cotxe, la segona fase era aquests insults en menys quantitat i un croquis de les idees per les quals tenia la necessitat de desfogar-me en silenci amb insults. La tercera fase és la que podeu llegir a continuació:

El 28 d'Agost de l'any proppassat vaig enviar un text en el que parlava sobre les deixalles que gent desnerida i sense cervell es dedicava a escampar per la collada de Taradell, i parlava al primer paràgraf sobre el mar de color verd que des del coll de l'Enclusa s'estén devers el sud, l'est i el nord.

Avui he tornat a passar per allí. I avui aquell paisatge estava trencat per les torres de la MAT. I aquí han començat els meus insults a l'aire, i en aquell moment he pensat que la gent responsable d'aquesta línia que per activa i passiva nosaltres hem demanat que no fos construïda, nosaltres que som qui votem i mantenim els polítics que després ens destrossen les muntanyes, els paisatges i les cases, mereixia ésser insultada d'una forma directa i contundent, i que el llenguatge políticament correcte era una trampa més que l'únic que fa és inflar les venes i posar nerviosa a la gent. L'insult no està associat a la gent amb poca intel·ligència. L'insult és una reacció de ràbia que a vegades es pot canalitzar en la gent que ho mereix. He vist insultar a gent molt i molt intel·ligent, a gent més intel·ligent amb tota seguretat que personatges maniquís dels que volten pels camps del poder. I he vist que tenien raó en fer-ho, perquè he entès la seva ràbia. I aquell personatge del poder que abusi de i faci callar amb multes i amenaces de presó la gent que per pura ràbia i impotència recorre a l'insult no és res més que un repressor. Aquesta és una veritat absoluta.

Què he pensat, a més, quan he vist aquells monstres de ferro perdent-se a la llunyania i instal·lats dalt dels turons de terra? Que aquell paisatge quedava destruït per sempre, que el poder no sap contemplar els paisatges, que són gent amb molt poca gràcia, que no tenen cap mena de sex appeal i menys encara un xic d'elegància o de romanticisme. He cregut, també, que era absolutament injust que les persones que manaven fer aquella destrucció brutal mai haguessin passat per aquell paisatge ni s'haguessin aturat a respirar l'aire, ni a contemplar el pas dels ocells migradors, ni a escoltar el silenci un tarda de tardor. Han preferit ser pràctics, ser pràctic, en aquesta vida, ajuda a avançar.

Jo, en canvi, el que m'he demanat amb més força era perquè si el progrés ens ha d'encaminar a la societat del benestar com carai pot ser que destruïm amb torres de ferro aquelles coses boniques que ja teníem? És que potser els governants són amants de les estructures de ferro? És que potser els encanten els paradigmes constructius del Chicago de la dècada de 1890? Jo francament, podria entendre que embellíssin el paisatge amb formes deutores de Juli Gonzàlez o Alexander Calder, però no puc entendre com es pot embellir un paisatge amb teranyines metàl·liques que poden causar càncer, matar animals, espatllar fotografies i foragitar a la gent, i menys quan qui vota aquells personatges sense sex appeal, que els vesteix i els alimenta (és important no oblidar això) ha demanat que aquelles estructures metàl·liques no fóssin mai aixecades. Deu ser que els meus gustos estètics estan antiquats. Què els passa als polítics que no entenen un no per resposta? és que potser hem d'anar a buscar-los a casa seva i fer-los una cara nova perquè ens entenguin? Quina és la part del NO que els polítics i empresaris responsables de la MAT (I de Bracons i de molts etcèteres) no entenen? Perquè el poder ens obliga a viure tristos, a haver d'acceptar que els temps canvien, perquè ens decepcionen tant sovint? Perquè ens destrueixen per dins amb la destrucció d'aquells paisatges que estimem? Perquè el poder ens obliga a odiar-lo i a vegades, inclús, a desitjar-li la mort?

Ho vull deixar ben clar. Sento un odi profund per tota aquella gent del poder que ha obviat la nostra veu, i vull advertir al poder que es comença a posar de moda el terme antiprogrés, que totes les modes tenen la seva revolució, i que quan hagin muntat la línia d'alta tensió tampoc llavors s'hauran deslliurat de la pressió popular (aquella que els vota i els vesteix, cal no oblidar-ho). Ho dic més que res perquè quan he vist els primers estels del capvespre i ha retornat l'optimisme al perdre de vista dins la nit aquelles monstruositats sense cap mena de gràcia i pròpies només de gent sense sex appeal ni elegància ni romanticisme, he pensat que tot allò que es pot muntar, també es pot desmuntar, així com la tossuderia dels ases pot fer caure del carro als amos i fer-los tornar a peu cap a casa.

Moltes gràcies.

Entrevista amb Ramon Folch

2009-03-06T05:30:00.000-08:00

L'entrevista en si és de la pagina 12 a la 17, però l'article sobre paisatge a continuacio també és interessant. Ah, i també n'hi ha un sobre cotxes elèctrics, els nostres amics que suposadament ens han de salvar el cul sempre i quant no estiguem en contra de totes les fonts ni els canals de transport de l'electricitat necessària per fer-los funcionar, que encara que alguns no s'ho creguin no surt de sota les pedres:

http://www.ree.es/sala_prensa/web/inc/fichero.aspx?ruta=revista/pdf&fichero=b4txkogqilf7.pdf

Entrelíneas, de Red Eléctrica de las Españas

Prepareu-vos per despotricar els no al la MAT, hehe.

la revelión de las masas

2009-02-27T16:34:00.000-08:00

Un parell de fragments memorables:

"Ningún ser humano agradecea otro el aire que respira, porque el aire no ha sido fabricado por nadie: pertenece al conjunto de lo que "está ahí", de lo que decimos "es natural", porque no falta. Estas masas mimadas son lo bastante poco inteligentes para creer que esta organización material y social, puesta a su disposición como el aire, es de su mismo origen, ya que tampoco falla, al parecer, y es casi tan perfecto como la natural."

"El nuevo hombre desea el automobil y goza de él; pero cree que es fruta espontánea de un árbol edénico. En el fondo de su alma desconoce su carácter artificial, casi inverosímil, de la civilizacion, y no alargará su entusiasmo por los aparatos hasta los principios que los hacen posibles."

La revelión de las masas, Ortega y Gasset

especial ecociutats

2009-02-17T05:24:00.000-08:00

Quan les ciutats sostenibles deixen de ser una simple teoria Les zones urbanes viuen a nivell global un imparable procés d'expansió. Les estadístiques indiquen que el 70% de la població d'Europa, Amèrica i Oceania ja és urbana i a nivell mundial vora el 50% de la població viu en ciutats. Així mateix, i malgrat representar tan sols el 2% de la superfície terrestre, les ciutats consumeixen el 75% de la demanda energètica mundial i emeten el 80% de les emissions de diòxid de carboni. Amb dades com aquestes és evident que qualsevol camí global per avançar cap a la sostenibilitat ha de passar de manera prioritària per millorar les àrees urbanes.

En aquest especial trobareu exemples de barris, pobles o ciutats que ja han començat aquest camí sense retorn cap a un estil de vida més sostenible i respectuós amb el medi.

------------------------------

----------------------------
Ciutats verdes Güssing: producció d'energia local per consumir... i vendre'n! Güssing és un poble de 4.000 habitants, capital de la comarca del mateix nom, on viuen prop de 30.000 persones. Situat a l'oest d'Àustria, a tocar de la frontera hongaresa, en els darrers vint anys ha passat de ser una zona subdesenvolupada a esdevenir el model de referència europeu per a la producció local d'energia i el creixement econòmic que se'n deriva.
----------------------------------------------------------
BedZED: el barri londinenc sense emissions de CO2 (o gairebé) BedZED és una urbanització d'un centenar d'habitatges, a més d'oficines i petits centres de treball, construït al sud de Londres entre els anys 2000 i 2002 amb un objectiu molt ambiciós: no haver de fer servir cap combustible fòssil per la vida diària. El resultat no ha estat tan exitós com s'esperava, però tot i això, ha esdevingut un barri model.
----------------------------------------------------------
Växjö, el 'miracle' de reduir CO2 a nivell local Växjö, al sud de Suècia, ha esdevingut un dels centres de referència en la implantació d'energies renovables, tant a nivell teòric -la seva universitat té diversos especialistes en bioenergia- com, sobretot, pràctic. Ara mateix l'energia renovable cobreix ja més d'un terç de les necessitats de la ciutat, i tenen previst arribar al 50% el 2010.
----------------------------------------------------------
Friburg, la capital de l'ecologia Friburg de Brisgòvia, a la regió de Baden-Wuntemberg, es considera la capital de l'ecologia de la Unió Europea i ha esdevingut un referent mundial com a model d'ecociutat. Situada a la marge dreta del riu Rin, a tocar de la Selva Negra i les fronteres de Suïssa i França, és la ciutat alemanya amb més hores de sol, i la que té més plaques solars del continent.
----------------------------------------------------------
Més informació Ecocity World Summit: la ciutat del futur serà sostenible o no serà El 7è Ecocity World Summit (Cimera Mundial sobre Ecociutats) celebrat a finals d'abril de 2008 a la ciutat californiana de San Francisco (Estats Units), va acollir quatre centenars de delegats científics, tècnics i polítics provinents d'una setantena de països.
----------------------------------------------------------
Ecocity World Summit: Propostes realistes per unes ciutats més sostenibles El comú denominador de les propostes presentades al congrés era millorar el disseny de les ciutats per tal d'aconseguir una disminució del consum de recursos i energia. En aquesta línia apuntava una de les idees més innovadores: basar la ciutat en el concepte de fractal.

Link:
http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=11&num_noticia=9

SOSTENIBLE Revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat
17/02/2009

Caps de turc

2009-02-15T14:34:00.000-08:00

Ha quedat ben palesa, al llarg d'aquest debat, la meva demanda de resposabilitat social i individual respecte als nostres actes i les seves conseqüències tant individuals com col·lectives, i l'observació que la classe politica és sovint utilitzada com a cap de turc per negar-nos a acceptar la nostra part de culpa.

Aquest article és redundant en el tema però aquest cop la meva opinió personal ve recolzada per la meva estimada fulana manipuladora que és l'estadística, que amb el grau de credibilitat tant respectable que li dona el fet de jugar amb números, es posa de part meva. Però abans una mica de cites també tant respectables, d'aquestes que donen tant prestigi i que de fet han perdut la meitat del seu significat al ser descontextualitzades sense pietat:

“Los derechos niveladores de la generosa inspiración democrática se han convertido, de aspiraciones e ideales, en apetitos y supuestos inconscientes. [...] ¿no era eso lo que se queria?¿Que el hombre medio se sintiese amo, dueño, señor de sí mismo y de su vida? [...] ¿O es que, como los niños, quieren una cosa pero no sus consecuencias? Se quiere que el hombre medio sea señor. Entonces no extrañe que actue por sí y ante sí, que reclame todos los placeres, que imponga, decidido, su voluntad, que se niegue a toda servidumbre, que no siga dócil a nadie, que cuide su persona y sus ocios: son algunos de los atributos perennes que acompañan a la conciencia de señorío. Hoy los hallamos residiendo en el hombre medio, en la masa.”

Ortega i Gasset, la revelión de las masas, 1937

L'home ha sigut capaç de lluitar des de la base social, sempre amb l'ajut de liders visionaris, per aconseguir allò que volia i que durant tants segles semblava una utopia; molt lloable. Aquesta cita va ser escrita abans d'una guerra mundial i una dictadura, i sembla que ara el seu sentit torna a ser vigent. Sembla, segons aquest escrit i segons la percepció general, que seguim lluitant per pendre decisions que afecten a la vida pública i a la societat en general, i amb lletra petita “a allò que ens afecta personalment”. Però realment és del tot cert això? Si, som especialistes en reclamar tots els plaers i tots els luxes, però a l'hora de la veritat hi ha ben poca gent disposada a participar a la presa de decisions comunitàries. Hem creat un sistema democràtic més o menys funcional per delegar aquesta responsabilitat a persones escollides pel poble. Cada quatre anys, si no ens fa massa mandra, ens aixequem del sofà i posem un paperet dins de l'urna sovint escollint entre el mal menor, i després deixem que les coses es desenvolupin seguint el seu curs i dedicant-nos a les nostres coses. I quan de sobte les coses van malament, és culpa d'aquests energumens que hem escollit democràticament perquè pensin i gestionin la nostra societat. I ara ve on la meva amiga estadística dona el cop de gràcia i faig un copypaste del periodico de divendres passat:

“L'enquesta, que es va fer a 1.355 persones al desembre amb un marge d'error del 2,72%, també constata que la majoria d'enquestats --54,1%-- aproven la feina del Govern, encara que el 48,3% d'ells admeten que no sap com resoldre els problemes de Catalunya.

Gairebé el 60% d'enquestats admeten estar poc o gens informats de l'activitat del Govern. Un percentatge similar diu que la política li interessa poc o gens. Prova d'aquestes dades és la resposta que donen a diverses preguntes.

Per exemple, al preguntar quins partits formen el Govern, només ho encerta el 48,7% de la mostra. El 29,2% no ho encerta, el 21,5% diu que no ho sap, i el 0,6% no contesta. Només el 0,7% dels enquestats van respondre correctament quan els van preguntar en quina data es van celebrar les últimes eleccions autonòmiques, l'1 de novembre del 2006. Pel que fa als partits amb representació al Parlament, només el 21,5% ho encerta i diu que hi ha sis formacions, mentre que un 19% n'esmenta cinc, i es deixa Ciutadans.”

Hem sigut capaços d'un exercici digne d'estudi psicològic:

La primera fase consistenix en crear una abstracció a partir de gent de carn i ossos amb una feina, uns càrrecs i unes accions determinades. S'agafa aquest grup de gent i es busca el seu denominador comú: són polítics. I amb això n'hi ha prou per crear una massa amorfa sense noms i cognoms, homogenia, pasteuritzada i manejable per l'intelecte com una pastilla de plastilina a les mans d'un parbulari.

La segona fase consisteix en agafar aquesta plastilina anomenada classe poítica i fer l'exercici contrari a l'abstracció, és a dir, donar-li forma. En aquest cas d'ogre d'aquell color asqueros resultat de barrejar malament plastilines de diferents colors, enorme, ferotge, i dolent com els més dolents de les pelicules i de Walt disney.

Resultat: Ja tenim el cap de turc perfecte per ser el causant de totes les nostres desgràcies.

Crec que aquestes enquestes posen bastant de manifest la nostra completa despreocupació per tot allò que passa al nostre entorn i que ens pot afectar, fins que una crisis no truca a la porta i ens diu bon dia. I fins i tot aleshores l'únic que fem és buscar algún culpable que s'hagi dedicat a destroçar-ho tot mentre nosaltres estavem a casa tranquilament dedicats a fer la nostra vida.

Ens passem el dia exigint participació ciutadana, democràcia, i volem i pretenem que les coses es facin ben fetes i xocolata per tothom. Això, amics meus, no cau del cel. El primer pas és coneixer a qui hem donat les responsabilitats per decidir sobre la nostra vida, i en cas de voler recuperar aquesta responabilitat, estar disposat als sacrificis que comporta. Estic d'acord en que el sistema democratic que tenim deixa molt a desitjar, però no és pas aixi que el canviarem: manifestant-nos de tant en tant sense saber realment ni contra qui, quan fan algo que no ens agrada.

La societat catalana ja es va mobilitzar un cop per una causa concreta i va funcionar tant que els afectats van acabar fent una immersió cultural per demostrar que saben com parlen els de la plana de Vic. Tots recordareu el cas de Pascual, el boicot gloval davant l'amenaça de deixar de comprar llet catalana, i la rectificació de Pascual exagerada fins a l'extrem de plantar aquell mamotreto a Gurb i ensenyar per la tele el seu compromís amb nosaltres. El poder per canviar les coses el tenim, tant davant de la vida politica com de l'empresarial. Si no el fem servir és perquè no ens dona la gana.

Trens del futur

2009-02-10T05:26:00.000-08:00

Paradigma de l'eficiencia energètica i el transport de masses. Falta que passi de fantasmades futuristes a una realitat extesa i eficaç... Cliqueu per veure el video de discovery chanel doblat en sudamericà!

alternatives a la crisis

2009-02-03T05:28:00.000-08:00

Clica a la imatge per llegir el text

Decreixement

2009-01-31T08:06:00.001-08:00

Hola!

Aquest correu és per fer-vos saber que hem obert un període de donacions
indefinit, per si voleu donar suport al moviment pel decreixement:

A QUI DONARÍEM SUPORT?

La xarxa pel decreixement ha nascut el juliol del 2008 com a conseqüència d'un procés de més de 2 anys, en què s'han anat agregant voluntats nombroses i diverses: iniciatives com l'Entesa pel Decreixement i Temps de Re-voltes; esdeveniments com les jornades "Desfem el creixement i refem el món", la marxa pel decreixement i la Trobada de moviments socials “posem en marxa el decreixement, construïm contrapoder”; ens han permès arribar fins aquí.

Ara, amb la Xarxa pel Decreixement (nom potser provisional), reprenem el camí amb energies renovades per a construir un moviment ampli i fort de persones, col·lectius i projectes que puguin posar en marxa una altra manera de viure.

La xarxa com a espai autònom, que vol mantenir la seva independència del poder, no demana subvencions ni té una entitat jurídica pròpia. Tampoc té un llistat de membres o de socis. El que sí que tenim és un ventall de projectes i idees, algunes de les quals necessiten una empenta per esdevenir una realitat.

Sabem que hi ha moltes persones que donen suport al moviment pel decreixement, però no tothom té temps o troba les vies adequades. Amb aquest text volem aportar una via més de participació i és a través del suport econòmic i/o en espècies als projectes transversals i locals.
Aquesta crida està vinculada a la convocatòria que estem difonent per tal que els projectes que ho demanin i compleixin determinats criteris puguin rebre suport. En la convocatòria de suport als projectes també expliquem de quina manera s'atorgaran aquests fons, amb quins criteris i mitjançant quines decisions. Podeu llegir el text a:

www.decrx.pronetarios.net/grup/organitzacio/wiki/convocatories-suport-pr...
(cal registrar-se per llegir-ho!)

Aquest suport pot ser en diners o en espècies.

COM DONAR SUPORT ECONÒMIC?

Per donar suport en diners, podeu fer un ingrés amb el títol “donació decreixement” al compte corrent següent, de Triodos Bank (en aquest compte, les donacions només es poden fer per transferència):

1491 0001 29 0010003293

Ben aviat estarà disponible un altre compte compte corrent a la Caixa d'Enginyers, al qual podreu fer les donacions per transferència o en efectiu a caixa d'enginyers o oficines BBVA.

Hi haurà l'opció de desgravar impostos en aquestes donacions, si algú ho necessita, que es posi en contacte amb nosaltres abans de fer-la.

Qualsevol aportació es benvinguda! 5, 10, 50, 100, 500 1000, .... De cadascú segons les seves possibilitats a cadascú segons les seves necessitats!

DEIXANT DE BANDA ELS DINERS....

Pel suport en espècies, poseu-vos en contactes amb nosaltres si podeu oferir material que us sembla que podria necessitar algun projecte relacionat amb el moviment pel decreixement (des d'eines del camp fins a material informàtic, passant per estris de cuina, bicicletes, teles, etc...). En tot cas, com que un projecte podria necessitar alguna cosa que potser tens però no se t'havia acudit, també farem un enviament de les espècies que necessiten els projectes presentats a les convocatòries. Una altra opció seria oferir serveis (des de capacitació electrònica a classes de shiatsu o tallers de reconeixement de plantes).
El que ens sembla prioritari pel manteniment d'aquesta xarxa i sortir progressivament de la tirania dels euros, son aquestes donacions/pagaments en espècies. Així, el teu temps o els teus productes poden servir per alliberar part del temps per gent que treballa per la xarxa, ja que les persones o grups que rebin suport econòmic de la xarxa tindran l'opció de cobrar-ne una part en espècies.

COM DONAR SUPORT "EN ESPÈCIES"?

Dins la secció de intercanvi de la nova web anomenada "La Plaça del Mercat" tindràs l'opció de donar espècies per la xarxa a:
http://www.decrx.pronetarios.net/mercat

Per a fer-ho, heu d'anar a l'enllaç anterior i clicar la opció "OFEREIX O DEMANA" que surt al menú (atenció! per fer-ho heu d'estar registrats al web). Un cop dins, heu d'omplir un petit formulari amb la descripció del que esteu oferint, i marcar la opció que surt al final de tot en vermell "ARTICLE PER LA XARXA PEL DECREIXEMENT". La vostra donació quedarà visible per als diferents grups de la xarxa, que podran demanar-la si el seu projecte s'aprova en l'assemblea que atorgarà el suport a projectes (convocatòria esmentada abans). Per fer-ho, podran posar-se en contacte amb la persona que l'ha oferit a través del seu correu de contacte (opcions que es faran més visibles a mesura que s'acabi de perfilar el web).

CONTACTE:

Per contactar amb nosaltres o demanar qualsevol informació, podeu escriure'ns a tresoreria@decreixement.net

Salut i gràcies!

Comissió de tresoreria de l'Àrea d'Organització

Que hacemos con el capitalismo?

2009-01-29T06:21:00.000-08:00

El Pais, JUAN ARIAS - Río de Janeiro - 29/01/2009

De una forma u otra, los 120.000 activistas llegados de todo el mundo al Foro Social Mundial (FSM) que se celebra en la ciudad brasileña de Belém son de izquierdas. De todas las izquierdas: antiguas y modernas. Unas izquierdas sin horizontes en las que se dan cita viejos leninistas, nuevos ecologistas, anarquistas con banderas negras, curas progresistas e incluso asociaciones de prostitutas. Muchas izquierdas con una sola pregunta: ¿qué hacer con el capitalismo? Y una novedad: por primera vez, ninguna de esas izquierdas ha quemado banderas estadounidenses, como ocurría en ediciones anteriores a este encuentro, concebido como alternativa al Foro Económico Mundial de Davos (Suiza). El que ahora se desarrolla en Belém, que en años previos parecía agonizar víctima de la euforia neoliberal de un mundo cada vez más rico, ha resucitado con fuerza gracias a la crisis financiera mundial, que ha cambiado el reparto de la baraja.

Sin embargo, aunque la pregunta sobre el futuro del capitalismo es el denominador común de los debates y conferencias del foro, no existe consenso acerca de cómo o con qué sustituirlo.

En las discusiones se perfilan dos tendencias: por un lado, la de quienes quieren sustituir el capitalimo por otro sistema económico, sin especificar cuál. Algunos, como el Movimiento de los Sin Tierra (MST), abogan por una vuelta al socialismo. ¿Pero qué socialismo? Eso ya es más difícil de definir, a pesar de que varios expertos, como el sociólogo francés Ignácio Ramonet, pidió que el FSM emprenda batallas comunes con los Gobiernos de ruptura con el capitalismo, como los de Venezuela, Bolivia y Ecuador.

"Mercado socialmente responsable"

La segunda tendencia, más moderada, es la defendida por uno de los creadores del foro, Oded Grajew, quien propone como alternativa al sistema que se ha roto lo que califica de "capitalismo socialmente responsable". En vez de mercado libre, pide un "mercado socialmente responsable, con una democracia más participativa". No rechaza la existencia de empresas privadas, pero siempre, puntualiza, "que sean controladas socialmente".

Junto a la pregunta de qué hacer con el capitalismo, otro interrogante suena con fuerza en el foro de Belém: ¿dónde tenían los Gobiernos del mundo esos miles de millones de dólares que ahora se sacan de la manga para salvar el sistema financiero y de los que carecían cuando se trataba de invertir en educación o sanidad?

Si desde su primera edición, en 2001, el foro social se presentó como contrapunto al de Davos, este año el antagonismo no puede ser más evidente y puntual.

El Partido de los Trabajadores (PT), que gobierna en Brasil y al que el foro acusa de haber renunciado a sus raíces de izquierda, ha movilizado a 3.000 militantes para preparar un clima favorable a la llegada del presidente, Luiz Inácio Lula da Silva, que este año ha preferido asistir al encuentro de Belém en lugar de al de Davos. Según alguno de sus asesores, parece que el presidente arremeterá con fuerza contra el capitalismo y contra los que han originado la crisis financiera internacional.

No ha sido aún confirmada la participación de Lula en el debate previsto entre los Sin Tierra y los presidentes de Venezuela, Hugo Chávez; Bolivia, Evo Morales, y Paraguay, Fernando Lugo. El MST, al parecer, no ha invitado a Lula, con quien mantiene numerosas diferencias.

Si al meu jardi

2009-01-28T05:24:00.000-08:00

FRANCESC Reguant (Economista)

S'ha dit que Catalunya és el territori europeu amb més moviments nimby (Not In My Back Yard, és a dir, no al meu pati del darrere). Si es vol construir una presó en una ciutat, s'organitza una plataforma perquè aquesta no es construeixi en aquesta localitat; no es qüestiona que hi ha d'haver presons, simplement es tracta que s'ubiqui en qualsevol altre lloc. Passa el mateix amb un centre d'atenció a drogoaddictes, una carretera, un tren, una línia d'alta tensió, un abocador, una depuradora. S'exerceix sistemàticament el dret al no contra actuacions imprescindibles per al desenvolupament i el futur de l'àmbit territorial que es pretén defensar.

Algú ha volgut veure en aquests moviments un signe de maduresa d'una societat que és capaç de defensar els seus drets. Contràriament, m'inclinaria a pensar que aquest fenomen respon a altres causes que tenen com a comú denominador l'allunyament dels ciutadans de la cosa pública, fet que pot ser font d'irresponsabilitat social i hauria de preocupar-nos seriosament. Al seu torn, com a dany col.lateral, desnaturalitza els moviments que parteixen de les legítimes aspiracions a la millor distribució de les càrregues o molèsties per actuacions territorials, o les propostes crítiques que plantegen clares opcions de millora sobre els projectes en qüestió, millores que poden afectar el medi ambient, el paisatge, etcètera.

ABANS, PER exemple, cada veí netejava la seva vorera perquè considerava que era la seva obligació, avui la vorera la netegen els serveis municipals costejats a través d'uns impostos que paguen els ciutadans. Es tracta d'un progrés evident, però pel camí pot haver-se perdut de vista el procés, amb els seus costos i limitacions, i quedar només visible el dret al servei. Estem passant d'un país real de deures i drets a un d'irreal en què només hi ha els drets. I, sense la contrapartida de costos i deures, els drets no tenen ni sostre ni mesura.

El resultat previsible davant la proliferació de moviments nimby és la paralització. Un no a tot. Però el no pot ser un luxe que ja no estigui al nostre abast. Avui la terra és més plana i també és més petita. I, en un món més obert i més atapeït, treure el màxim partit dels recursos propis i reduir l'impacte de les carències pot significar supervivència. Catalunya no és una excepció ni pot ser aliena a les preocupacions internacionals. En temes clau, com són l'energia, l'aigua i els aliments, tenim clares fragilitats, per l'escassetat i per la dependència externa que en tenim. L'informe 2008 de l'Agència Internacional de l'Energia planteja un escenari inquietant, un futur de preus més alts, i conclou: "El temps està corrent i el moment d'actuar és ara". En alimentació, la FAO ha llançat el desafiament de doblar la producció mundial a l'horitzó de l'any 2050. Fins i tot l'expresident nord-americà Bill Clinton declarava recentment la necessitat de tornar a una política de màxima autosuficiència agrícola. Sembla, doncs, un objectiu raonable optimitzar els potencials d'energia i millorar el grau d'autoproveïment d'un actiu tan estratègic com és l'alimentació, una cosa que només es pot fer amb aigua.

Davant d'aquests objectius apareixen reaccions que rebutgen de ple qualsevol transformació del medi. Acaben de declarar il.legals uns molins de vent (els pocs que tenim) per una demanda interposada per una organització ecologista. Els regadius es posen en qüestió perquè impacten sobre les aus estepàries, quan Espanya és el país amb més estepa d'Europa, després de Rússia. Sense cap dubte s'han d'evitar impactes insostenibles, però el camí no s'ha de recórrer amb la vista posada enrere. Aquest és un error que dificulta el diàleg sobre bases objectives i l'abast de solucions. Hem arribat tard per considerar que, sense més ni més, no s'ha de modificar l'entorn natural en què vivim. La història de la humanitat és la història de la transformació del medi per adaptar-lo a les necessitats de l'home. Actualment disposem de tecnologia i de consciència per gestionar els recursos naturals de manera sostenible. Aquest és el camí.

NO ÉS UN contrasentit pensar que el progrés sostenible requerirà actuacions artificials, dirigides precisament a garantir els equilibris naturals d'un planeta tan condicionat per l'acció antròpica. Un territori viu, amb una gestió adequada, és la millor garantia per a la seva conservació. Contràriament no és sostenible pensar que no hem de fer res. A menys que es pretengui reduir de manera radical la població del planeta o renunciar dràsticament a la qualitat de vida actual. Si això no es pretén, el negacionisme en estat pur passa a ser inconsciència o mera hipocresia.

La crisi econòmica genera dificultats, però també pot ser l'oportunitat perquè des del poder polí- tic s'afirmi el discurs del rigor, de l'austeritat, del sentit comú, de l'objectivitat sobre potències i carències, obrint pas al progrés per la via de les realitats imperfectes però millors que les precedents, amb criteris de balanç, amb costos i beneficis. Un canvi cultural necessari sobre el qual es pugui establir el compromís ciutadà cap al futur.

El Periódico de Catalunya, 27/01/2009

La crisis golpea las ONG

2009-01-27T07:50:00.000-08:00

ANTONIO CERRILLO - Barcelona

La crisis golpea las fundaciones y otras entidades dedicadas a proteger la naturaleza. Los grupos conservacionistas pierden socios, algunos han recibido el aviso de que no recibirán ayudas de empresas o bancos, y otros prevén que los recortes económicos se materialicen el segundo trimestre. La Obra Social de Caixa Catalunya reducirá el año próximo más de un 50% los presupuestos destinados a este fin, lo que afectará a las ONG.

"Una empresa que debía colaborar con nosotros, Isofotón, ya nos dijo que no nos daría esta ayuda", dice Jordi Miralles, responsable de la Fundació Terra, dedicada promocionar un uso eficiente de la energía. Es un ejemplo de las reducción de ayudas a que se enfrentan estas entidades.

"Estamos notando un aumento del impago de las cuotas de los socios. De la misma manera que cuando hay crisis se dejan de pagar las hipotecas o se compran menos coches, vemos un aumento de la devolución de los recibos", señala Juan Carlos del Olmo, secretario general de la organización WWF/ Adena. "Cuando hay problemas económicos, los primeros recortes son para el campo de medio ambiente, porque a la gente les parecen prescindibles. Somos los que más lo sufrimos. En cambio, las ONG solidarias fidelizan a los socios con las fotos del niño apadrinado", agrega.

Algo parecido opina Juantxo López Uralde, director ejecutivo de Greenpeace. “El último trimestre hemos tenido dificultades para hacer nuevos socios y aumentar las bajas”. Greenpeace creció un 3% en el 2008, pero esperaba ganar un 5% de afiliados (tiene 103.000 socios). Mientras, Depana ha congelado las cuotas, aunque invita a los socios a hacer contribuciones voluntarias, dice su director Manel Cunill.

En este contexto, WWF/adena, SEO/BirdLife o Amigos de la Tierra han pedido al Gobierno que incremente las ayudas procedentes de los ingresos por IRPF (casilla otros fines). “En el año 2008, las ONG recibieron por primera ves ese tipo de ayuda, pero fue una cantidad muy pequeña, miserable, y debe ampliarse”, dice Juan Carlos del Olmo, secretario general de WWF/Adena. Del Olmo estima que los ingresos son clave en un momento en que “la defensa del medio ambiente es vital y más necesaria que nuca, pues se necesitan ONG potentes”.

Entidades como WWF/Adena están preparadas para superar una crisis, pues tienen una gran diversidad de fientes de ingresos que les permite ganar libertad (ayudas finalistas de empresas y cajas de ahorros, de fundaciones internacionales, de la red mundial de WWF, de administraciones, de 50 grandes empresas colaboradoras, de socios y donantes). Sin embrago, el talón de Aquiles son los socios fluctuantes.

Las ONG van a ver reducidas las ayudas d ela Obra Social de la Caixa de Catalunya que ha venido desarrollando una política de compra de terrenos para su conservación y de apoyo a los proyectos de conservación y educación ambiental a través de la Fundación Territori i Paisatge. El presupuesto de este ámbito se reducirá de los 7,2 millones de euros de 2008 a los 3,3 millones del 2009. Los proyectos de conservación y educación ambiental se recortan de 400.000 euros a la mitad. “El presupuesto de la Obra Social de Caixa de Catalunya, como el de cualquier caja, depende de los beneficios; y en un año en que hay ciertas dificultades es normal que baje el presupuesto de Obra Social. Se ha hecho un esfuerzo para ajustar el presupuesto, y desde Territori i Paisatge intentaremos mantener el máximo de programas y proyectos que permitan continuar la labor de conservación y educación ambiental que nos hemos marcado”, dice Jordi Sartagal, responsable de lo que ahora se llama área Territori i Paisatge. El recorte es visto con preocupación por sectores sociales que valoran las acciones reales (recuperación de especies y de hábitats) de Territori i Paisatge, alejadas del típico maquillaje del márketing verde. Por eso, piden que se mantenga ese espíritu y que no se desvirtúe el sentido original que movió a su creación.

LA VANGUARDIA 24/01/2009

Dependencia energètica

2009-01-08T07:14:00.000-08:00

Un altre exemple de dependencia energètica: Des de russia mouen el dit petit i entre Bosnia i Servia 200.000 persones es queden sense calefacció. I tot perquè l’enorme artèria de gas natural ha aturat el seu subministre per motius incerts i interesaos desconeguts… (per descomptat a mans de quatre companyies que tenen a les seves mans el benestar i potser fins i tot la supervivencia de tota aquesta gent i que es dediquen a jugar a culpar-se uns als altres per esquivar les responsabilitats i mantenir els beneficis)

Solució: La Unió Europea exigeix el reabastiment. Visca! bravo! yupi!!! A grans problemas grans solucions! Exigeix… Exacatament com? I amb quin dret? O amb quines amenaces? (especialitat de la casa)

No dic que haguem de deixar que es col·lapsi tot Europa de l’est i ja s’espabilaran si es moren de fred, però seguim tant creatius com sempre i l’unic que sabem fer és aferrar-nos al que ja tenim a punta de pistola si fa falta, i començar a cridar com histerics quan ens falta en comptes de preguntar-nos el perquè i buscar alternatives. O potser no era previsible que posant tota l'oferta energètica a quatre mans podia passar algo així?

Fa uns dies vaig llegir un llibre curtet que em va semblar molt pueril i escrit sense massa gràcia ni tècnica però el missatge de fons és interessant. “Quien se ha llevado mi queso?” Que planteja la por al cànvi i solucions per afrontar-la. Totes molt óbies però pel que sembla i queda demostrat, la gent necessita que li diguin, i falta després que les duguin a terme...

Com que l'autor afirma que té vàries lectures, en comptes d’agafar l’empresarial o la d’autoajuda (les dos que proposa, plantejades des de l’individu) jo prefereixo agafar la social i comunitaria.

En teoria la historia de la humanitat demostra la nostra capacitat adaptativa, superior, segons ens pensem mirant-nos el melic, a la de qualsevol altre espècie. Perquè tremolem davant de qualsevol posible canvi dons? Ja no volem evolucionar més? Sóm Així de perfectes?

2008-12-19T12:48:00.000-08:00

Quino forever

2008-12-13T08:50:00.000-08:00

és més fort que jo, aquest home és un geni

debate insostenible

2008-12-12T05:47:00.001-08:00

El peligroso cóctel de pesimismo, crisis económica, y escasez de recursos financieros está cuestionando, desde un punto de vista teórico y práctico, algunos de los fundamentos clave de nuestra sociedad.De un lado se quiere redefinir el capitalismo, se cuestionan las leyes del mercado y se pretende establecer nuevos grados de intervencionismo estatal presentados como “aceptables” o incluso “deseables”, según estime quien los proponga. Es este un ejercicio coherente y necesario, que ayudará a centrar el péndulo doctrinario/ideológico entre neoliberalismo y keynesianismo.Pero también está aflorando una corriente más preocupante que nos tienta con establecer una agenda de prioridades que relegue a segundo plano objetivos medioambientales, sociales y energéticos básicos. Me refiero naturalmente a aquellas tesis cortoplacistas que defienden que “lo único importante ahora es remontar esta crisis”, o que “no es momento de pensar en la sostenibilidad”.Resulta paradójico que, siendo esta crisis resultado de la insostenibilidad del modelo vigente, se ponga en tela de juicio, precisamente, la necesidad de hacer cambios estructurales en sus tres vertientes principales -la energética, la social y la medioambiental- para resolverla. Además de una necesidad, una obligación y un derecho, revisar el modelo es una de las escasas fórmulas –en mi opinión la única- para remontar la situación presente.La peor actitud que podemos tomar no es otra que dejarnos llevar por los efectos anestésicos que proporciona un petróleo barato, a semejanza de lo que ya lo hicimos tras la crisis del 73. Estoy convencido de que, de hacerlo, la siguiente crisis a la que nos enfrentaremos será de dimensiones nunca vistas, con implicaciones sociales de consecuencias imprevisibles y puede que, para entonces, sin solución. Y mucho me temo que se producirá en un momento no muy lejano en el tiempo.Hay quien piensa -y no me parece una idea descabellada- que la crisis actual es el “aperitivo” de lo que puede venir si no ponemos los medios para evitarlo. Incluso hay quien dice que la situación actual es un “aviso” unido a una “pequeña prórroga” al tiempo que se nos acaba. La idea parte de que el modelo económico y social vigente, al ritmo de crecimiento de demanda en el que estábamos sumidos hasta hace algunos meses, era insostenible, incluso a corto plazo. Se basa también en que el frenético consumismo de Occidente unido al de los países emergentes, no puede continuar su insaciable aumento y que cada día que pasa, el problema está más próximo a no tener solución.Desde esta perspectiva, cabe argumentar que esta crisis estaría obligando a la sociedad internacional a revisar por completo su modelo de crecimiento y sus pautas de consumo, lo que conduciría necesariamente a una desaceleración en el continuo incremento de emisiones y del deterioro medioambiental al que estábamos abocados en la dinámica pre-crisis. Creo que es conveniente que tomemos, efectivamente, esta difícil situación que vivimos como un “aviso” de que tenemos que poner en marcha los cambios estructurales para que cuando reiniciemos la senda del crecimiento sea de forma más pausada, más fundamentada en el progreso social – sobre todo en la educación, que es lo único que puede suavizar la explosión demográfica previsible para las próximas décadas - y muchísimo más medioambientalmente responsable. Si eso se consigue, a pesar de lo duro que habrá sido el ajuste, podremos estar satisfechos pensando que ha valido la pena el esfuerzo.Pero por desgracia hay una posibilidad, no remota, de que antepongamos lo inmediato a lo trascendente; de que no seamos capaces de aprovechar el tiempo adicional y la predisposición favorable al cambio que una situación como esta implica. Hay una posibilidad de que saquemos a relucir nuestros peores instintos y nos empeñemos en proteger nuestros privilegios históricos, que no seamos capaces de superar las diferencias ideológicas y sigamos perdiendo el tiempo de esta prórroga en discusiones dogmáticas estériles. Espero que nuestros líderes políticos sepan aprovechar la oportunidad. Pero no olvidemos que el cambio depende de todos nosotros, que todos somos responsables y que, cualquiera que sea nuestra actividad vital, tenemos una contribución valiosa que hacer para lograr ese cambio.Por eso, es ahora más importante que nunca mantenernos fieles a nuestros principios y hacer empresa, política o lo que cada uno tengamos como función en la sociedad, de forma responsable, solidaria y con perspectiva a largo plazo.

José Manuel Entrecanales

Presidente de ACCIONA

Més inimitable Quino

2008-12-05T13:23:00.000-08:00

Recargando

2008-12-04T06:02:00.000-08:00

Cliqueu a la imatge per llegir l'article.

Gastos nadalencs

2008-12-03T06:31:00.000-08:00

La crisis en 7 minuts

2008-12-02T05:25:00.000-08:00

Gentilesa d'Adrià Fernandez i Marc Franquesa (els dos m'han enviat l'enllaç).

Per saber més d'aquest home aneu al seu blog.

El gran Quino

2008-11-28T14:42:00.000-08:00

més cites literàries

2008-11-27T08:01:00.000-08:00

La civilización consiste en dar a una cosa un nombre que no le corresponde, y después soñar sobre el resultado.

Bernardo Soarez (Pessoa, el libro del desasosiego)

cita literaria

2008-11-24T11:27:00.000-08:00

Que és una cultura? Consultem-ho: “Grup de microorganismes que s’han desenvolupat sobre una substància nutrient sota unes condicions controlades” Justament un remenament de gèrmens en un portaobjectes, un experiment de laboratori que s’anomena a si mateix societat. La major part dels que ens hi remenem, ens anem espavilant en aquest portaobjectes. Fins i tot ens posem d’acord per sentir-nos orgullosos d’aquest “cultiu”. Igual com els esclaus que votarien l’esclavitud o els cervells la lobotomia, ens agenollem davant del déu de tots els microorganismes imbècil i supliquem que ens homogeneïtzin, ens matin o ens mecanitzin; prometem obediència.

Umeed Merchant

(la Terra sota els seus peus, Salman Rushdie)

Per un sistema energètic eficient: la generació distribuïda

2008-11-22T06:27:00.000-08:00

SERGI SALADIÉ GIL, geògraf i professor a la Universitat Rovira i Virgili

http://www.laccent.cat/article.asp?n=142&idart=1903

La societat catalana, com la mundial, actualment té plantejats una sèrie de reptes importants, entre els quals hi ha els energètics. Es poden resumir en: disminuir la despesa energètica i ser més eficients, aconseguir una reducció de les emissions de CO2, trencar la dependència envers els combustibles fòssils, desterrar l´energia nuclear, aconseguir un model elèctric adequat, assegurar els serveis energètics (tant a les llars com a la indústria, el comerç i els serveis), tenir un subministrament fiable, i potenciar la utilització de les fonts energètiques renovables.Per contra, ni el nostre actual model energètic en general i elèctric en particular, ni el planejament previst per als propers anys, aconsegueix fer front a aquests reptes acomplint els requisits assenyalats. Es tracta d´un model que es basa fonamentalment en els combustibles fòssils i en l´energia nuclear (en el cas de Catalunya, aquestes dues fonts representen el 80% de la potència elèctrica instal·lada), és centralitzat en grans instal·lacions generadores i grans línies de transport, està fonamentat en l´economia d´escala amb impactes ambientals, econòmics i socials, genera una important dependència envers les multinacionals elèctriques, és molt ineficient en perdre dos terços de l´energia primària (només en les línies de transport a molta alta tensió es perd entre un 10 i un 30% de l´energia transportada).Per tal de fer front a aquesta situació, la generació distribuïda representa una evidència ignorada. Segons l´Institute of Electrical and Electronic Engineers (IEEE), la Generació Elèctrica Distribuïda (DEG): "és la generació d´electricitat mitjançant instal·lacions que són suficientment petites en relació a les grans centrals de generació, de forma que es poden connectar en qualsevol punt d´un sistema elèctric". Per tant, per generació distribuïda s´entén tota la gamma de tecnologies de generació elèctrica que no precisen de la xarxa de transport elèctric D´alta tensió, a més de tots aquells sistemes de calefacció que produeixen - consumeixen en un mateix indret.Les tecnologies de generació distribuïda abracen un ampli ventall de possibilitats, tot i que les que se´ns presenten més útils per fer front als reptes esmentats, són les que utilitzen fonts renovables (solar, eòlica i biomassa), les que prioritzen la instal·lació d´aquestes tecnologies en sòl urbà i industrial, i que per tant aproximen els centres productors als nodes de distribució i consum ja existents, i les que es basen en la participació de la ciutadania en la concepció i gestió dels projectes. Així doncs, la generació distribuïda presenta una sèrie d´avantatges com ara són: la redistribució dels beneficis en un ampli espectre de la societat en incrementar el nombre de productors d´energia i de proveïdors dels servei de subministrament; la configuració d´un mercat basat en la competència real amb tots els avantatges que comportaria per al consumidor (tarifes més econòmiques i serveis més acurats); fer possible l´accés a la generació a associacions de veïns, cooperatives, ajuntaments, empreses, particulars...; la millora de l´eficiència en minimitzar les pèrdues per transport; l´augment de fiabilitat i resistència de la xarxa de subministrament en no dependre d´uns pocs centres productors i unes poques línies de transport; la integració en àrees industrials i urbanes evitant nous consum de sòl; la proximitat a la demanda que contribueix a l´equilibri territorial; la major adaptabilitat als avenços tecnològics; una millor modulació a les necessitats energètiques de cada territori; i la creació d´unes noves dinàmiques socioculturals en contribuir un canvi d´actituds que també repercutiria en un augment de l´estalvi i en un ús més eficient de l´energia.Amb la universalització de la generació distribuïda, l´energia passaria de ser un hostatge en mans de les grans empreses del sector elèctric a esdevenir un bé de lliure accés que obriria les portes a una revolució econòmica i qui sap si també social. La proximitat i el coneixement popular del que és la generació i distribució energètica acceleraria l´adquisició d´una nova cultura de l´energia com un dels elements essencials del model energètic del futur. A més, la generació distribuïda ens acostaria a la l´autosuficiència energètica, que permetria disminuir els moviments geoestratègics pel control de les fonts energètiques i del seu transport, a més de possibilitar el desenvolupament dels països pobres.Però el bo del cas, és que no estem parlant d´una utopia sinó d´un model que alguns territoris ja han emprès. A Dinamarca per exemple, des de 1976 la legislació obliga a la construcció de plantes generadores per barris, i des de 1979 està prohibit l´ús d´electricitat per a calefacció, amb el resultat que en l´actualitat el 60% de les llars reben el subministrament de calefacció a través de sistemes comunitaris. A Holanda, l´ús de microgeneració abasta el 52% de l´electricitat generada a tot el país. A Alemanya hi ha set milions de metres quadrats de plaques solars tèrmiques (només un milió a l´Estat espanyol), i gairebé 4.000 MW en solar fotovoltaica (només 1.000 MW a l´Estat espanyol), amb un promig de 140m2 de plaques solars per habitant (per només 16 m2 a l´Estat espanyol), i un 90% de les plaques solars ubicades en teulades d´habitatges, naus industrials, i equipaments i espais públics urbans.Tot i això, a casa nostra hi ha algunes barreres que cal superar, com són l´absència d´informació; les dificultats imposades per les companyies de distribució elèctrica per possibilitar la connexió; la feixuga tramitació administrativa; la insuficiència i dificultat per accedir als ajuts; o la manca d´una actitud governamental ferma per defensar els interessos de la ciutadania per damunt dels de les grans multinacionals elèctriques.Malgrat tot, quedem-nos amb el que diu Jim Hansen, de l´Institut Goddard d´Estudis Espacials de la NASA: "L´amenaça que representa l´escalfament global del planeta és clara i inequívoca. Per fortuna, també ho són les solucions. Malgrat allò que sostenen les veus pessimistes -que els hàbits i esquemes relatius a l´ús de l´energia no poden modificar-se substancialment-, el canvi és possible sempre i quan hi hagi la voluntat política de posar-lo en pràctica. (…) Sobretot en un context polític dominat per governs habituats a la concessió de subsidis a determinats grups empresarials (…)."

2008-11-21T11:47:00.000-08:00

gentilesa del diari El País, igual que l'altre

Nostalgies

2008-11-20T05:28:00.000-08:00

Últimament llegint el diari ...No sé a vosaltres xo personalment me dona la sensació k això de la crisi (la teoria del mag: tan sols és el procés de canvi.) Canvi de cotxes (gasolina a elèctric), de tele (a tdt), fins i tot de model de societat on les parelles joves ja no poden viure si no és en companyia del nostre estimat company de pis. Que passarà? Seguirem el camí de societat individual o tornarem a la de societat grupal (o familiar, xo ho dubto, hi ha molta gent al mòn com per acabar vivint amb els sogres!) el procés és lent, si, si.
És dir: quan el yogurt natural es va deixar de vendre es va inventar el petit suisse. No sé si m’explico: ens estan preparant per na fent una revolució industrial i alhora no deixar de consumir. Es a dir, kns fan creure (o percebre) k el model capitalista s’en va a merda i en realitat enscanvien els productes de ‘escaparat, amb tota la moguda k comporta.
Tot això del capitalisme i la economia global és estressant. Erem + feliços quan viviem x mantenir un rei o un senyor feudal i ens xuscavem a les nostres cosines i el 3r mon eren aquelles persones k dormien al paller, en fi... nostalgia x la gent de ment mandrosa com jo.
Salut, $$$ i decreixement!

M. Franki

Crisis positiva

2008-11-19T07:26:00.000-08:00

Des de fa setmanes se’ns bombardeja amb els efectes negatius de la crisis: més atur, tancament d’empreses, problemes de liquiditat, etc. Estem d’acord que hi son. Però, i els positius? És difícil que algú els esmenti per no ser políticament correcte. Nosaltres voldríem participar amb una reflexió seriosa i un enfocament de la crisi diferent ja que considerem que les crisis, aquesta crisi, pot donar-nos més oportunitats que problemes. Analitzem alguns dels efectes positius d’aquesta crisis:
- Després d’anys de parlar-nos de reduir les emissions de co2 per aturar el canvi climàtic, per primera vegada sembla que globalment s’està aconseguint.
- La depredació de sòl que l’urbanisme massiu estava fent en el nostre territori s’està frenant.
- Amb el fet de poder consumir menys la gent s’adonarà de que és el que realment importa per viure.
Evidentment no podem negar tot el patiment que durà aquesta crisi sinó està ben gestionada. Per això calen mesures de repartiment i justícia social per aturar l’espiral perversa en que estem posats. Pel planeta, la crisi és positiva al consumir tots molt menys però la gent es queda sense feina, sense poder comprar allò que més li agrada, la hipoteca l’asfixia, percep uns límits econòmics que fa poc no hi eren,etc. Per tant, quina és la solució? Ens suïcidem acabant amb el planeta o ens repleguem ordenadament aprofitant la situació de crisis fins a situar-nos en una posició de consum i vida ambientalment molt més còmode pel territori on vivim. Aquesta darrera opció té uns beneficis envers la salut i l’estrès paral·lels. La nostra postura és, sens lloc a dubte, un replantejament ordenat de l’economia i la societat. Repartiment més just i alhora tots i totes saber passar amb menys consum, sobretot qui més té. Cal que aprofitem per posar límits i entrar en una nova època basada en el consum reflexiu i responsable. Saber què és el realment important per viure. Des de la nostra molt modesta opinió ens atrevim a fer unes reflexions que no són solucions sinó, això, pensaments que puguin ajudar al debat per veure com, des de la societat, fem aquest replantejament econòmic més just ambientalment i socialment:
No hauríem de caure en l’error de salvar el finançament per tornar a entrar en l’espiral de consum. Hem d’evitar que la motivació principal d’una organització, empresa, corporació siguin els beneficis per lucre propi, aquests en gran part s’haurien de repartir entre la societat. Molt més que el 35% actual! Hem de canviar la cultura al diner per la cultura al treball com a realització personal i col·lectiu. Perquè no és just que en èpoques de beneficis aquests se’ls quedin uns quants i quan hi ha pèrdues paguin sempre els mateixos, la gent que amb l’esforç del treball ha fet guanyar abans molts diners. Després dels beneficis venen les pèrdues i, a vegades, després de les pèrdues venen els beneficis i cal que uns es compensin amb els altres.
Una de les claus està en l’habitatge, que dóna seguretat a les persones i això genera benestar social. N’hi ha molts de buits que s’hi hauria de fer alguna cosa i altres que han estat comprats per ciutadans a qui ningú els havia explicat com anava l’economia. Culturalment hem deixat que arrelés el valor que l’important era tenir un habitatge en propietat i la gent podia dedicar-hi un % molt alt dels seus ingressos en la compra. Però ningú els va formar, avisar, que les coses canvien i no és bo invertir tant una sola cosa. Cal trencar amb aquesta cultura i els nostres governs han de promoure solucions envers aquest problema, d’educació i de rescat per aquestes famílies atrapades en una teranyina ordida de manera perversa i amb males intencions. Podria ser comprant l’habitatge que no poden pagar per part dels governs i oferir-los un lloguer llarg ajustat a les seves necessitats econòmiques. Parlem de molts diners? Doncs que pagui qui més guanya, que els sous alts paguin més impostos. És una urgència, una emergència.
Ara és el moment de potenciar el repartiment just del treball i fomentar la participació dins aquest. Si solucionem problemes immediats de la famílies (per exemple hipoteca o lloguer) i generem una dinàmica de participació i compromís de tots i totes les treballadores en les organitzacions i empreses conquistarem la darrera frontera de la democràcia. La democràcia dins les empreses i organitzacions. Aquest fet generarà solidaritat i cooperació entre les persones i davant situacions com aquestes la gent no li farà res ajustar-se el sou perquè un company o companya no hagi de plegar. Al final tindrem una societat més feliç i amb més benestar.
Per tot això, i si poguéssim articular uns valors de solidaritat i cooperació socials adients, nosaltres diem: “Benvinguda crisi!”

Llorenç Planagumà
Coordinador del Centre per a la Sostenibilitat Territorial

2008-11-13T07:01:00.001-08:00

Reflexió pòstuma

2008-08-19T09:18:00.000-07:00

El món està fet perquè visquem en ell. L'home és un element d'entropia introduït a la naturalesa per tal de sembrar el caos i trencar l'erm de la immobilitat. La creació és moviment i evolució. L'estancament és la decadència sota l'aparença d'una bassa d'oli plausible, còmoda i segura. Una vegada vaig llegir que Déu ens va crear perfectes i totalment savis, però com que s'avorria de tanta harmonia i perfecció, absolutament previsibles, ens va llevar el coneixement i així ens va tornar covards, inquiets i en definitiva, imprevisibles. I l'evolució s'alimenta d'aquesta força tant devastadora que comporta la inseguretat, tant incòmoda i angoixant d'altra banda, i que per això tendim a rebutjar com a productes negatius i indesitjables. Però què faríem sense aquesta, acomodant-nos en un món inamovible i estàtic sense cap possibilitat de canvi, de sorpresa? Quin motor ens sostindria la il·lusió de viure? Almenys ara, encara que camuflada sota l'aparença de desassosseg i apatia, una forma d'il·lusió ens impulsa. Ni que sigui cap a la decadència, però ens impulsa.

Situat en aquest context, les ètiques sosteniblistes són d'allò més conservadores, ja que la seva intenció és perpetuar les condicions actuals indefinidament, millorant o eliminant tots aquells factors que actuen en contra d'aquest objectiu, que són precisament els agents del canvi. És una lluita contra l'evolució fomentada en què aquesta és antròpica i hauria de ser natural; però si som els catalitzadors d'aquest canvi, és inevitable que actuem tal i com ho fem. Què guanyem frenant l'evolució? Una pausa en el nostre còmode model de vida que penja d'un fil intangible, la il·lusió que podrem viure per sempre, que el temps no existeix o bé que no és devastador amb nosaltres. Tot això són mentides. Qui sap si més ens valdria accelerar la catàstrofe que alguns creuen imminent i acabar d'un cop amb aquest episodi de l'existència humana.

2008-07-09T02:48:00.002-07:00

Hola a tothom,

Aquests últims dies la cosa s'ha animat bastant, i sembla que algunes ments hagin estat despertades de la seva letargia, com si del profund son del comte Dràcula es tractés. No puc negar que estic molt content. No puc contestar tot el que s'ha dit, però intentaré extreure algunes reflexions (no abans de fer les últimes apreciacions al meu "estimat" Kiku):

- "...tampoc em dona la gana sentir-me culpable per viure aquí, ara, i en aquestes condicions, no em fotré un tiro, però el meu somni és precisament colonitzar un poble abandonat als Pirineus i oblidar-me del món tant com pugui" (Kiku dixit).

Em sembla molt injust que m'acusis de fer atacs personals quan jo només vaig intentar rebatre aquest argument que tu tant feliçment exposaves. No vaig ser jo qui es va posar com a exemple i argument del debat. És més, trobo una jugadeta molt vil utilitzar la própia persona com una arma de debat i després excusar-se en ella quan algú contesta als teus "arguments". (i amb aquest punyal traperu esgrimeixo l'últim acte de demagògia barata i divertida per acabar d'atacar l'alma mater d'aquest debat).

Quant a les converses dels últims dies, un parell de cosetes:

- Discutir: "Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió". Us ho demano sincerament: discutiu. Discutiu molt. No us creieu tot el que us diuen (això tampoc). Penseu. Reflexioneu. Deixeu que les lletres alimentin els vostres cervells adormits. Debateu. Argumenteu,... Busqueu el saber!!!

- La majoria d'enllaços que heu proposat estan força bé, però trobo que no fomenten gaire el debat interactiu,... Defensen la seva idea en contra de les altres, però obliden la reflexió i la autocrítica (tant perfectes són???)

- S'ha demostrat que si es fa amb educació, fins i tot un atac personal pot ser divertit, mentre que si es fa amb grolleria i paraules desencertades, sona com un bord atac de mala llet (és a dir, de mala educació. Lleig.)

- La proposta que va treure en Marc Franquesa de fer un blog em sembla collonuda. Espero que segueixi endavant, i que compti amb la meva col·laboració per donar-li vida a la idea.

- I ja per acabar: Us haureu adonat, que amb el pretext de criticar una proposta interactiva de vaga general, hem acabat tocant temes com el medi ambient, el model social, el sistema econòmic, l'ètica del debat, el model de consum, etc. Perquè? La resposta és òbvia, malgrat no se'n vulgui parlar gaire. Tot afecta a tot. I en un món com el nostre, cada cop més globalitzat, no es pot pretendre parlar, per exemple, d'un model econòmic sense saber en què afecta o pot afectar al model social existent, o al medi ambient, etc. (un pèl enrevessat, però espero que s'entengui...). Multidisciplinarietat!!!

Bé, penso que ja he dit bastantes tonteries, per avui.

Xiqui (el dels punyals).

2008-07-09T02:48:00.001-07:00

Hola a tots!

Petita aportació al debat:

Els cotxes híbrids NO són el futur i els elèctrics ho poden ser:

Híbrids: electricitat => electrolisi (obtenim hidrogen) => combustió => moviment
Electrics electricitat => moviment
(i falta saber com s'obté l'electrictat)

A cada pas es perd energia perquè res és eficient al 100%. Els cotxes elèctrics són possibles i de fet n'hi ha hagut i els han fet despareixer. Mireu aquest video (en anglès) hi ja ho veureu. Si el busqueu al Google video crec que està amb subtitiols en castellà.

------------------------------

---------------------------
Who killed the electric car?
http://es.youtube.com/watch?v=9vD33UMAtBY&feature=related
(el video està dividit en 12 parts, val la pena veure-les totes)
---------------------------------------------------------

Si algu vol que els cotxes híbrids siguin els que substituteixin els actuals, és perquè volen substituir la xarxa de gasolineres de gasoil i gasolina per hidrogen. És a dir, tenir la paella pel mànec. I pel que fa als cotxes elèctrics, qui t'impedeix generar-te la teva pròpia electricitat? Però no olvidem els impostos de la gasolina i gasoil perquè el sistema funcioni.
I per cert, els putos biocombustibles només serveixen per encarir els putos aliments.

Roger

2008-07-09T02:45:00.002-07:00

Jo també hi vull dir la meva. Si, estic d'acord que atacar des de internet, on es defuig el cara a cara i on es poden llençar parrafades llargues plenes de verí és un gran què, bàsicament perquè potser això permet arribar al final de la jornada amb la sensació (absolutament subjectiva) d'una ment plena de reivindicació i, perquè no dir-ho? amb la tita ben espolsada.

Comentaré el que penso de tot plegat i posant-me al costat, com no, d'en Kiku.

Criticar els transportistes és el recurs més fàcil. Hi ha qui podria pensar que són uns egoístes, que no han pensat en el prejudici que podien causar a la gent que necessita treballar per portar endavant la seva família, que s'han permès el luxe de decidir quan, on i com retallarien la llibertat dels altres. Evidentment que és una acció egoísta! Només faltaria!

Dir que un transportista faria millor quedant-se a casa i canviant de feina per tal de no participar de la contaminació global i, de passada, omplir l'estómac als xupasangs queda molt bé i seria digne d'un bon discurs des de la poltrona. Però per mi són uns arguments d'una superficialitat exasperant i més que res perquè aquesta gent també s'està retallant la seva pròpia llibertat i, sense cap mena de dubte, perjudicant el nivell dels seus ingressos a finals de mes. Es tracta d'una reivindicació que fa temps s'hauria d'haver fet, però aquest argument, tan contundent és, alhora, inútil. Què carai importa si s'hauria hagut de fer o no?

Que potser no ho fan amb vistes a l'endemà? En tot cas no crec que ho facin per un remordiment de consciència.

En segon lloc, i amb això acabo, jo conec molta gent ecologista i crec que n'hi ha molts i moltes que són prou bones persones i prou coherents. Mecagum la generalització!

Dixit.

Santi

2008-07-09T02:45:00.001-07:00

Deixeu-vos de debats pessimistes, desil·lusionadors i estèrils. Els nostres avis fa segles que viuen igual que ara, potser amb menys recursos tècnologics i menys opcions, però en essència sempre hem fet el mateix: Menjar, currar i follar. Aneu a menjar gelat que es nota k fa temps k no ho feu ...

Els putus cotxes d'hidrogen fa 10 anys que podrien estar en funcionament e integrats a la vida deixant aire enlloc de fum... enlloc d'engegar una patada a les refineries de petroli, la globalització (terme per anomenar un culpable quan no sabem a qui assenyalar) ha aconseguit donar pel cul a la terra i a la economia mundial.
Europa sóm el mercadillo del món i a damunt no tenim criteri per elegir i reclamar el k volem. Ens conformem a pagar una hipoteca per pagar un cotxe de petroli. No arribem a final de més per pagar petroli o derivats (el biodiesel encareix el cereal).

La solució és suprimir el petroli de les nostres vides, en sec. I sinó espereu no més de 5 anys quan vinguin els indus amb les seves idees ecologistes posades a la pràctica, es menjaran el món donant-se de la mà amb els xinos.

Salut i si no voleu - fumeu!

M.

2008-07-09T02:42:00.000-07:00

Atenció gent que el Xiqui es desperta i treu l'artilleria pesada, agafa les tisores, talla pel mig la seva llengua i la converteix en bífida i passa al pantanós terreny dels atacs personals: (Ei, amb tot el carinyo i respecte, tot debat té moments de crispació inevitables que són més difícils de solventar sino és davant d'una cervesa ben fresca mentre el món segueix caient a trossos al nostre voltant.)

Bé, recullo el guant.
Primer de tot, jo només tinc dos atacs personals per fer-te:

1 Utilitzes el mateix argument del pobre pringat de classe treballadora mitjana.baixa proletaria dels paisos desenvolupats per despertar un sentiment de culpa i jugar amb sentiments en comptes d'arguents, cosa que jo també faig pq és més divertida i toca més la moral i els collons.

2 No esperava de tu un atac focalitzat a la persona portadora d'arguments en comptes d'atacar els arguments, jo sóc el primer en reconeixer que no predico amb l'exemple i que el meu sofà és esplendorosament còmdode. Però merci pel piropo de comparar-me amb Grima, és un gran honor.

A part d'això, i reiterant el meu carinyo i respecte i deixant absolutament palès que això no afecta ni molt menys a la nostra amistat (que en part es basa precisament en aquests duels), prossegueixo:

Ens trobem en un cas similar a la fabulosa PAC (Política Agrària Comunitària) que es basa en blindar el mercat europeu ( exedentari) d'alimentació a base de subvencions. La cosa està tant ben dissenyada que la principal beneficiària d'Espanya és la Ducessa de Alba. Que té de comparable? La doble moral. Els pobres pagesos que treballen 25 hores al dia i cobren una puta misèria perquè tots els diners els mouen els intermediaris i si obres una bossa de patates fregides no pots ni reconstruir-ne una per més d'un euro quan el pagés cobra 20 cèntims el quilo, etc. És molt veritat. S'ha aconseguit que qui tingués capital inicial es quedés amb tot el mercat i la petita i mitjana empresa a prendre pel cul, gajes del capitalisme.

Amb el transport passa el mateix, les grans corporacions no es queixen, es queixen els que pillen, això està clar. Però a mi m'entra la vena Malthusiana i em torno super nazi en el sentit de:

Tu (no Xiqui sino qualsevol) decideixes tenir una parella, criar cadellets i hipotecar-te fins el cul amb una merda de feina que t'explota i t'obliga a fer una hipoteca a 50 anys que ara pots pagar però d'aquí trenta vés a saber. Has de mantenir una casa en condicions, aigua-gas-llum, menjar per tots, gat i gos inclosos, els medicaments de la iaia i totes aquestes coses que converteixen la vida en un melodrama de les 3 de la tarda a qualsevol canal, i a un altre nivell, la play el cotxe, l'altre cotxe, les vacances... Els preus pujen, la vida és una merda, et foten fora de la feina i et tornes alcoholic anònim. Qui és prou inhumà com per no omplir el mediterrani de llàgrimes davant d'aquesta desgràcia? Jo. Sóc així de fill de puta, em sap greu. Decideixes tenir fills per pròpia voluntat, hi ha una cosa molt útil que es diu preservatiu. T'hipoteques per pròpia voluntat, i si llegeixes la lletra petita saps que pots pillar molt, i en un món superpoblat que el govern et doni ajudes per mantenir els cadellets ho trobo com a mínim contraproduent per no dir deu paraulotes. (i si, el puto govern m'ha pagat la meitat dels estudis per ser familia numerosa, sóc un hiòcrita de merda)

El que vull dir és que encara que ens passem la vida compadint-nos pillarem igualment. Jo no dic que els qui estan pringant no siguin uns pringats, però encara que tot el món els doni la raó seguirant sent-ho, i si ho deixen de ser segurament serà perquè els pringats han passat a ser uns altres, perquè funcionem així. Hauria de parar d'escriure pq vaig mig taja i no estic molt positiu.

Jo només demano ser una mica coherents amb el que estem fent, i m'incloc. Ningú vol pagar impostos però tothom vol subvencions, com deia Angel Martín, ningú vol la MAT ni centrals nuclears ni eòliques ni solars i molt menys hidroelèctriques però tohom vol aire acondicionat, microones, il·luminació pública totes les hores de foscor, enxufar quatre ordinadors el carregador del mòbil i la música..., i un interminable etc. Tothom és super pringat i ningú és culpable. Jo no convoco vagues ni manifestacions, si em demanes què es pot fer, com la Meritxell, jo contesto amb el que sé, sense que això impliqui que jo vulgui fer-ho. I ni molt menys em penso penjar medalles de coses que haguin aconseguit els altres i axò (ara si, Xiqui) ho saps de sobres.

Això, a Colapse (Jared Diamond) ho defineix com "la tragédia de lo común", és a dir, davant d'un nombre limitat d'existencies d'un recurs tothom fa el raonament que si no és ell qui n'agafa tot el que pugui com abans millor (i qui no plora no mama), seràn els altres qui ho fàcin. Inevitablement això porta a una ràpida extinció d'aquest recurs.

A Desarrollo a escala humana fa una distició interessant que ens hauriem de plantejar tots, entre necessitats i satisfactors d'aquestes necessitats. Per exemple, l'alimentació, l'afecte i la sanitat són tres necessitats. Donar el pit a un cadellet humà cobreix les tres, és un satisfactor. (la sanitat pq li transmet anticossos i defenses). Per tant, que necessitem i com satisfem aquestes necessitats son dos conceptes que tendim a confondre reiteradament per pur vici. Ningú, i ho poso en majúscules NINGÚnecessita un cotxe. Com a molt necessita desplaçar-se.

M'estic quedant sense arguments nous i no vull caure en l'error de reiterar els vells. (tot i que segur que ho he fet involuntàriament).

En fi. Crec que abandono el debat pq no puc aportar idees noves, simplement tornaria a fer referència a les velles. De totes maneres si em ve inspiració divina, o li vé al Xiqui o a algú altre i s'encomana, ja veurem que passa. Si em busqueu estaré al meu super mega guai poble abandonat lluny de les vostres cases pestilents i els vapors malèfics de la ciutat mentre vosaltres us deixeu la pell per mi. Truqueu-me quan hi hagi l'entrega d'oscars que vindré a buscar el meu. I si algú de vosaltres és cirurgià especialista en punyalades a l'esquena tinc una feineta per ell entre els dos omòplats.

A fer mal!

2008-07-09T02:41:00.000-07:00

Molt bé Kiku,

Com que ja estem d’acord en què el nostre món està podrit i tot això, intentaré tornar a l’inici del debat: La Vaga. Què vols que facin els camioners??? Creus els conductors de les grans corporacions han fet vaga? O més aviat ha estat una vaga secundada per autònoms i pimes? Perquè en el primer cas podria entendre un cert sentiment d’haver estat visquent “del choio” sense intentar millorar ni canviar res del seu sector, i ara emprenyar-se perquè comença a passar el que fa anys que es ve advertint (moure tot el món amb cotxes i camions de petroli és una bajanada!). Però, que li pots demanar a un paio que s’ha hipotecat fins les celles per tenir una feina digna i que treballa més hores que un rellotge per tenir un sou a final de mes? Si vols, intenta explicar-li que es va equivocar perquè no va dissenyar un camió solar, i que si el preu del gasoil puja és també culpa seva per tenir una feina tant contaminant i dependre d’un negoci (el del cru) ple de víbores i xupasangs. I ja posats, també pots demanar-li que es quedi a casa tranquil·lament, canviï de feina i que, a més, aplaudeixi els seus magnífics governants per les fantàstiques ajudes que els han promès aquests dies. Guuuau!!!

La teva capacitat literària es veu per moments superada per la demagògia que l’acompanya. Ets capaç d’utilitzar les arts dels més grans embaucadors per dir-me que faci actes desobediència ciutadana, mentre per l’altre costat tu vols cardar el camp enmig de les muntanyes per tenir el privilegi de ser dels últims en morir. Però és clar, si per una d’aquelles casualitats de la vida, les accions ciutadanes sorgissin efecte, ja t’imagino baixant dels Pirineus per esbombar a tort i a dret que tu vas ser un dels idearis i promotors d’aquells moviments. Però lamentablement et vas veure obligat a marxar a les muntanyes perquè l’aire putrefacte de la ciutat no et deixava viure prou bé,... Pobret!!! (què passa?! A mi també em venia de gust fer una mica de demagògia).

Respecte la bibliografia que proposes i les formes de mobilització ciutadana, crec que és un altre debat, que no engegaré ara. La veritat és que dels llibres només en tinc algunes cites i referències. N’hi ha que prometen... I de les formes de mobilització ciutadana, bé, s’haurien d’analitzar una a una i discutir-les independentment. Però en una cosa tens molta raó: és una frikada que flipes!

Apa, salut!!!

Xiqui.

2008-07-09T02:40:00.000-07:00

Primer de tot, sí, ho admeto, he caigut en la demagògia fàcil i m'he deixat emportar, però qui pot resistir-ho?

Passant al tema: la putada és que les conseqüències les pagarem tots, tard o d'hora i en més o menys mesura. Frase no del tot certa però orientativa d'un magnífic llibre que es diu Colapso, de Jared Diamond, és que l'únic que paguen els rics (en cas de crísis enorme) és el privilegi de morir els últims.

D'acord, la societat és injusta, el poder recau en mans de pocs i l'utilitzen arbitràriament segons els seus interessos. D'acord, les grans corporacions deixen com a aprenents de p4 als politics pel que fa a perfídia, maquiavelismes i jocs bruts, tots hem vist Michael Moore o algun equivalent, (compadeixo els que com jo s'han tragat la sèrie Corporation, de tres capítols, que van fer al 33 fa un temps, o La pesadilla de Darwin).

A mi tampoc em dona la gana sentir-me culpable per viure aquí, ara, i en aquestes condicions, no em fotré un tiro, però el meu somni és precisament colonitzar un poble abandonat als Pirineus i oblidar-me del món tant com pugui. (que serà poc) Ningú ens va demanar permís per parir-nos, i de cop ens trobem deslligats del cordó umbilical i amb neuronetes que ens fan qüestionar el nostre entorn sinó mirem prou la tele per atontar-les (un altre com demagogia, ja ho sé).

Però la solució no passa per reclamar que tot es quedi com sempre i seguim visquent la mar de bé, perquè no és factible. Si, podem fer vaga general fins que baixin els preus de la gasolina perquè ningú qüestiona que els preus es mouen per mercats especulatius i per interessos que poc tenen a veure amb el seu valor real. Fins i tot podem aconseguir que els baixin. I quan s'acabi el petroli que farem? Una vaga general contra la geologia per ser tant lenta?

Hem de ser conscients que tothom tria el seu model de vida fins un punt molt més determinant del que volem reconèixer, és més fàcil culpar a les circumstàncies. Nosaltres hem triat viure com vivim i això té un preu. Però si ho volem pal·liar, com molt bé deia el Xiqui, podem i hem de fer pressió perquè les coses canviïn, però no perquè segueixin igual. Tenim molt més poder del que ens pensem per pressionar i per canviar les coses. Exemples:

Per llegir:

- El llibre abans citat: Colapse, perquè unes societats fracassen i les altres no. Molt pedagògic.

- No Logo, de Naomi Klein, el poder de les marques i de la contracultura. Entre depriment i esperançador.

- Desarrollo a escala Humana, de Manfred Max Neef, paràmetres pel desenvolupament a partir de la base social.

Per fer: (atenció amb la frikada del meu projecte de fi de carrera, noves formes de mobilització ciutadana)

Freegan: Moviment que neix a EEUU a principis del 2000. El col·lectiu renuncia a comprar menjar per denunciar la quantitat d'aliment que es llencen cada dia a les grans ciutats. S'alimenten d'aquest menjar rebuig de superfícies comercials i restaurants en perfecte estat. Amb més grau d'implicació es renuncia a comprar tot el que es pot trobar d'aquesta manera: llibres, mobles, etc.

Okupació: La vivenda és un dret vital que subjuga la propietat privada, i per tant qualsevol edifici en desús té el dret i deure de ser ocupat per viure de manera comunitària i creant dinàmiques socials amb tallers, i activitats.

Reclaim the Streets: Moviment que es va extendre per diferents ciutats al llarg dels anys 90 per reclamar el dret d'utilitzar els espais públics i evitar la seva privatització i ocupació massiva de la publicitat. Es basava en muntar festivals musicals i lúdics de forma imprevista i espontània a espais públics de les ciutats.

Plataformes per la defensa del territori: Aquests darrers anys ha guanyat pes l'anomenada nova cultura del territori, i han sorgit moltes plataformes a rel de projectes concrets d'obres públiques, per tal de salvaguardar les parcel·les de territori que es veuen afectades.

Per una nova cultura de l'aigua: Plataforma que va sorgir en protesta pel transvasament de l'Ebre, que va adquirir una dimensió més global, com a entitat de recerca de solucions i estratègies innovadores per la gestió dels recursos hídrics.

Plataforma pel decreixement: "Temps de re-voltes és un col·lectiu nòmada de durada limitada, sorgit a la tardor del 2007 a partir d'un grup de persones provinents de l'Infoespai i d'altres col·lectius dels moviments socials. A partir del febrer del 2008 tenim l'objectiu de tirar endavant una marxa en bici arreu del territori català per promoure el decreixement i organitzar una trobada de moviments socials a principis de juliol per contribuir a crear una xarxa de contrapoder. Un cop complerts aquests dos projectes concrets, el col·lectiu es dissoldrà desitjant que hagin sorgit noves dinàmiques i perspectives de futur en l'autoorganització dels moviments socials per enfilar el camí del decreixement."

Culture Jamming: O Guerrilles de la comunicació. Concepte que engloba totes les accions i moviments relacionats amb la cultura popular i els mitjans de comunicació. Aquest activisme juga amb els símbols populars amb ironia i imaginació per criticar el poder mitjançant les seves pròpies eines, i reivindicar el lliure pensament.

Subvertising: Modificació d'anuncis o icones de la cultura popular, suplantant imatges o eslògans a tanques publicitàries, revistes, etc. per reivindicar idees. Yomango, Arbeit, el Decapitador, etc. Són alguns exemples.

Détournement: Concepte que consisteix en agafar un objecte creat pel capitalisme i distorsionar-lo per donar-li un significat crític, estètic i polític.

Improve Everywere: o flashmob, col·lectius espontanis citats mitjançant internet, que es reuneixen a un lloc públic determinat i durant uns minuts realitzen alguna acció com quedar-se congelats, fer abraçades, etc. Aquest moviment s'ha realitzat recentment (7-5-2008) a l'estació d'Atocha de Madrid, on unes 200 persones es van quedar quietes en diferents posicions durant 5 minuts.

Shopdropping: Manipulació dels envasos de productes d'un supermercat per inserir algun missatge de denúncia o obra artística.

Kiko

2008-07-09T02:39:00.000-07:00

Ei, Kiku!

Bona reflexió. De fet, brutal. Tant dura com certa... Però fins a cert punt. És obvi que la societat del benestar havia de petar per algun lloc. Totalment d'acord. Però jo em pregunto, qui n'ha de pagar les conseqüències. Tu? Jo? El meu veí que treballa 12 hores al dia per pagar-se un putu sostre fins el dia que es jubili? Jo no he triat néixer aquí ni ara. Què faig? Disfruto de la vida i em reconforto pensant que sóc un afortunat per viure al primer món? Em cardo un tret al cap perquè hi ha milions de persones que es moren de gana? Foto el camp a les muntanyes a viure com els indis amazònics?...
Resulta que fa uns quants anys que bastanta gent ha buscat (i trobat!) alternatives a molts aspectes de la nostra societat (cotxes "sostenibles", energies renovables,, gestions eficients, models de desenvolupament equitatiu,...), però ves per on no han sortit a la llum. Qui sap per quin misteriós motiu es van perdre pel camí... A qui li hem de preguntar on són aquestes alternatives (perquè hi són)? No hem de fer pressió perquè polítics i grans empresaris comencin a reflexionar i reaccionar? Començo jo a apretar-me el cinturó, o que comenci el Sr. Repsol, Santander,...?

En fi moltes preguntes que et deixo a l'aire a l'espera que em deleixis (és correcte l'expressió???) amb les teves reflexions i arts literàries.

Salut!

Xiqui (portant la contrària, per variar)

2008-07-09T02:38:00.000-07:00

Bon dia Francesc,

no se qui collons ets, i suposo q tu tampoc sabràs qui sóc jo, però et volia manifestar el meu acord en tot el que has dit. N'estic fins als pebrots de rebre el putu correu aquest de la vaga general. Ara q les coses van mal dades tothom es dedica a culpar als altres, i sobretot als polítics (q bona part de culpa també tenen).

Ningú vol la MAT, ni tampoc volem centrals nuclears, però està clar q tampoc volem prescindir de l'aire condicionat, de les vacances ni dels vols a baix preu. Som tots una colla de nens malcriats q es posen a plorar quan no poden comprar llaminadures quan hi ha entre un 10 i un 15% de la població mundial que passarà gana els propers anys.
A la merda tothom.

Salut.

P.D. em dic Àngel Martín i sóc de Manresa-Girona.

2008-07-09T02:06:00.000-07:00

Hei nenets! Desperteu! Que resulta que el món en què vivim no és tant idílic com ens pensavem i ara tothom es posa les mans al cap. Dons bé, mantenir el nostre monumentalment còmode nivell de vida té un preu. La societat del benestar és una utopía que per sort nostre s'ha fet realitat durant un temps en un espai determinat, (perquè mireu-vos bé la bola del món i penseu-vos-ho dos cops abans de cridar als 4 vents lo desgraciats que sou). Però nois, és que la societat del benestar no és que sigui insostenible, és que és impossible! Tothom es dedica a gastar compulsivament més del que té sense pensar massa en el preu real que té allò que fa i allò que compra, no només pel planeta sinó per altres persones. En paraules de Ramon Folch:

Se trata de darse cuenta de que para disponer de muchas cosas que no valen lo que cuestan estamos destruyendo recursos que todavia no cuestan lo que valen. Pero lo costaran, y muy pronto.[...]sobre todo porque somos muchos. Somos demasiados, de hecho. Éste es, por cierto, un fenómeno capital, sin cuyo control todo se vendrà abajo. Ser tantísimos es peor que inecesario: es fatal.

Un ser humano consume para sobrevivir unos 125W diarios, pero para vivir civilizadamente llega a necesitar, para él y sus artefactos caducables, hasta 25.000W en los países más avanzados. Ello significa que una cómodamente instalada y culturalmente satisfecha persona del mundo industrial consume tanto como 200 indios amazónicos. Lo trágico es que ya tenemos serios problemas energéticos cuando dos terceras partes de la humanidad estan més cerca del indio de la amazonas que del europeo comunitario.

I qui és el culpable? Evidentment els polítics, aquests ogres de dos metres d'alt de color verd i pell llefiscosa, pudents putrefactres i que només pensen en donar pel cul sense baselina a tota cosa viva o morta que se'ls posi al davant. Cupa què?... Nostre? Però què dius ara!! A la foguera!! Nosaltres no sóm capaços de pensar per nosaltre mateixos, nosaltres només fem allò que ens diuen que fem, no tenim cap mena de responsabilitat sobre les nostres vides i molt menys sobre les vides dels altres! Sobre els recursos? Què és això? Jo obro l'aixeta i tinc aigua, si es buiden els pantants ja no voto aquest partit a les properes eleccións. Jo vaig a comprar i com si em dona la gana comprar cervell de mico amb fruites de l'amazones, per algo hi ha la globalització! Que venen refugiats de l'amazones perquè "algú" els hi ha destrossat el seu hàbitat? Que es fotin, aqui no hi ha lloc per tots. Jo vaig a la gasolinera a omplir el dipòsit del meu Tuareg que m'he hipotecat a 30 anys per pagar-lo i no tnic ni contracte fix. Que no hi ha gasolina? Vaga general!!! Quins collons gent! Mirem-nos tots una mica el melic abans de deixar-les anar de tant grosses! Fa molt temps que hauriem d'estar buscant alternatives a més de la meitat de coses que fem i que tenim, i a la manera de fer-ho i distribuir-ho.Però qui és capaç de renunciar a les seves comoditats per viure tots una mica millor (i pitjor)?

En fi. Apocalipsis.