Debat sobre el món


Arrel de la convocatòria de vaga general el 2008 pels preus de la gasolina, es va generar un debat entre un grup de gent sobre el model de consum actual, la crísis econòmica i la sostenibilitat. Des d'aleshores no han parat de passar coses que impliquen un canvi en la ciutadania global.
Depen de tu on poses el punt entre "això no és un blog" i "per canviar el món des del sofà", segons com ho llegeixis et quedaràs a casa o en sortiràs!!

31 de maig 2012

Hipocresia Verda


Els dies del  20 al 22 de juny es celebra la cimera de Rio +20, una trobada internacional on es discutirà sobre estratègies per la sostenibilitat global i sobretot, es sentirà molt a parlar de l’economia verda. No és el primer cop que s’organitza una cimera d’aquest caire, de fet es diu Rio +20 perquè la primera va ser la de Rio 92, coneguda com a cimera de la terra, on es van forjar conceptes com el de l’agenda 21 i sostenibilitat. Per tant, és una bona notícia pel món de l’ecologisme i de fet pel món en general. Ho és....?
És un tema complicat i que pot donar molt de suc, tant pel que fà la valoració del que s’ha aconseguit fins ara com analitzant les estratègies proposades pel futur. I el resultat de fer les dues coses amb una mica de profunditat és bastant decebedor. Anem a veure les estratègies proposades:
PNUMA (Programa de  Nacions Unides pel Medi Ambient)  ha fet un informe molt complet explicant el que és l’economia verda. (1) I al seu torn, l’“Observatorio de la Sostenibilidad en España” dedica tot un monogràfic a la Cimera de Rio +20.(2) Llegint els dos documents només se m’acuden dues possibilitats: O són rematadament ingenus, o són rematadament hipòcrites.

Els dos exposen l’estat actual i fan una diagnosi de la realitat esbiaixada on els símptomes estan perfectament descrits i identificats però les causes són ambigües o directament equívoques. Ens diuen que efectivament el món se’n va a la merda i que hi ha moltes desigualtats i estem deteriorant el medi ambient. I ens proposen com a gran solució el concepte de l’economia verda que a grans trets es basa en posar preu al patrimoni natural, la biodiversitat i als serveis ambientals dels ecosistemes. La idea bàsica és que si es posa preu a les coses la gent s’adona del que val, i es planteja com una transició del model econòmic cap a un sistema sostenible que es desenvolupi integrant el medi ambient i el patrimoni natural com a valors per se i que a més acabi amb les desigualtats mundials i la pobresa. Això planteja varies preguntes:
Qui lidera aquest canvi? Qui és el motor cap a l’economia verda?
Si es permet que els mateixos lobbys que dominaven l’economia abans de declarar-la verda passin a ser els promotors del canvi i els dominants un cop sigui verda, és una legitimació de tot el que han fet fins ara, un acte d’exculpació i una voluntat claríssima de continuisme en el model econòmic de transnacionals dominants que hauran fet una neteja de cara però seguiran sent les mateixes, i amb els mateixos comportaments.
Economia verda ha d’anar acompanyat d’un canvi de plantejament des de la base, dissoldre les concentracions de poder i apostar per una economia local basada en el principi de subsidiarietat. Aquesta, evidentment, no és l’estratègia que proposen, ans al contrari, s’organitzen jornades específiques pel món empresarial on hi participen les grans companyies de sempre: Endesa, Mango, Banc Sabadell, Acbar, etc. (3)
No només això sinó que deixant-los seure de bon principi a la taula de negociació (4) per dissenyar les estratègies, es trenca amb els principis democràtics i es deixa que condueixin les polítiques cap a solucions que convinguin “Als mercats”, no a la ciutadania.
“ Los redactores de este informe (PNUMA) [...] parecen suponer que el capital financiero y las empresas transnacionales que están operando como agentes activos de la acelerada devastación del planeta, no lo hacen porque esto corresponda a las formas en que buscan maximizar sus tasas de ganancia a corto plazo, sino porque no cuentan con suficiente información, o porque no reciben señales suficientemente claras por parte de los marcos regulatorios dentro de los cuales operan.” Edgardo Lander (5)


Quins perills comporta posar preu a valors ambientals?

Si s’incentiva l’especulació econòmica d’un valor ambiental, no s’està lluitant per un model sostenible. Menys encara quan els beneficiaris d’aquesta especulació són les transnacionals que tenen l’historial més llarg en males pràctiques ambientals i socials.
Posar l’exemple del comerç dels drets d’emissió com a paradigma de l’economia verda és una broma de mal gust si els objectius que es persegueixen són realment els que exposen. Són incomptables els exemples que han sortit d’especulació amb el CO2 i en canvi l’impacte real de les mesures, que havien de servir per reduir-les, no per enriquir-se, ha sigut molt baix. (6)
El problema de fons segueix sent el mateix: En un sistema capitalista especulador el que prima és el benefici per sobre de qualsevol altre cosa. En aquest context parlar d’economia sostenible és un oxímoron. I les polítiques, en comptes d’intentar mitigar la voracitat del sistema, l’incentiva oferint quotes gratis de carboni que al cap del temps es poden vendre. Cost zero, benefici aprox 12€ per Tonelada (ha anat variant amb els anys).
Per tant, si es posa preu a un seguit de valors, recursos i serveis ambientals, el que probablement s’aconseguirà és el mateix que s’ha aconseguit fins ara amb el CO2, enriquir a les empreses amb menys escrúpols mentre el món es segueix enfonsant.

¿Quins criteris es segueixen per decidir si una institució compleix amb les polítiques proposades?
El procés de valoració de les bones pràctiques ambientals d’una empresa o d’un govern ha de ser integral, i incloure: 1 l’origen dels seus recursos, 2 la finalitat dels seus productes, 3 l’estratègia de producció i comercialització que adopta, 4 les seves condicions laborals, 5 la seva trajectòria empresarial.
No s’hi val premiar unes actituds concretes de l’entitat i etiquetar-la de sostenible si per un altre cantó està fent just el contrari. Per més sostenible que sigui una empresa en les seves pràctiques, si els recursos que utilitza o comercialitza no ho són, l’empresa no pot ser classificada com a sostenible. Per exemple Repsol no podrà ser mai sostenible mentre exploti petroli perquè és un recurs finit i altament contaminant, encara que per la seva extracció tingui cura del medi ambient i l’impacte directe de la seva activitat sigui minimitzat en primera instància i pal·liat en segona. Cosa que tampoc fa! (7)
Un altre exemple, per més que una empresa utilitzi recursos sostenibles, tingui les millors condicions laborals i a més dediqui un percentatge dels seus guanys a la conservació natural, si el que fabrica són armes, tampoc pot ser etiquetada de verda. (Cas extrem per il·lustrar la hipocresia)
En conclusió, totes les estratègies proposades serien bones sinó tinguessin un greu fallo de base:
“Pero aún más esencial es la ausencia absoluta de toda consideración del significado de las extraordinariamente desiguales relaciones de poder existentes en el mundo contemporáneo, y los intereses que están en juego en la operación de este sistema mundo. Habla el informe reiteradamente de politicas, pero nunca de política, nunca del poder.” Edgardo Lander (5)
és a dir:
“Ninguna propuesta que parta de ignorar por completo las realidades de la geopolítica contemporánea tiene posibilidad alguna de realizar aportes significativos a los retos globales que hoy enfrentamos.”  Edgardo Lander (5)

Mentre no es qüestionin les concentracions de poder (polític, econòmic i social) i es posin les estratègies per solucionar els problemes a les mans de quí els ha causat -quan la majoria d’elles van contra els seus interessos- és com pretendre que els gats de Mouseland per fi legislin per pròpia voluntat en pro dels ratolins. (8)

P.D Sente't lliure de difondre les imatges si compareixes l'opinió, estan pensades com a enganxines!


Webs consultades en data 25-5-2012

24 de maig 2012

Coneixement i autogestió


Us plantejo una situació que ens va exposar un tècnic de l’ajuntament de Barcelona en una classe del màster tot lluint 667 the neighbour of the beast a la samarreta.  En aquesta situació heu de fer un vot de confiança:

Tenim una empresa líder en un sector determinat. Té moltissims anys d’experiència, innumerables recursos i una força de treball ben remunerada i capaç que es dedica en cos i ànima a la seva feina.

Per altra banda tenim un grup de gent que s’organitza a les seves estones lliures per dur a terme el mateix projecte que l’empresa anterior. Treballen quan volen, sense salari, amb una organització poc clara, amb molt pocs recursos i sense experiència. Per si fos poc, deixen col·laborar a tothom qui li doni la gana sense cap mena de premissa, ni entrevista de feina, ni examen... Simplement li diuen, ah perfecte! Dons ja pots començar a treballar!

La pregunta és: Per quin dels dos col·lectius apostarieu si us diguessin que d’aquí a 5 anys només en quedarà un?  I lligada a aquesta, de quin dels dos et fiaries més?



Semblaria natural confiar més en els qui tenen l’experiència i els mitjans, no? Segurament has pensat: home, si els primers en saben i tenen les eines per fer-ho, i els segons són uns novatos que a més permeten que qualsevol manipuli el que estan fent... Dons els primers es menjaran amb patates als segons!
Bé, dons no té perquè. Aquesta situació no és hipotètica, és el que ha passat entre l’Enciclopèdia Encarta de Microsoft i Wikipèdia.




Hi ha molta reticència a la idea de l’Opendata i a totes les fórmules organitzatives que impliquin posar el coneixement i més important, la gestió del coneixement, en mans de la gent. El pensament instintiu és que la gent el farà mal bé, sigui per ignorància o directament perquè creiem que actuaran de mala fe. Pensem que hi ha molts temes delicats que només poden estar en mans d’especialistes, etc. Es desconfia de la capacitat de les persones per organitzar-se perquè hem interioritzat el rol infantilitzat de les masses que necessita d’un poder paternalista per funcionar, sigui govern, empresa, o qualsevol altre forma de control. I aquest poder, quan té el coneixement, és l’últim en voler-lo deixar anar ja que s’ha pres al peu de la lletra que la informació és poder, cosa ben certa.


Poc a poc i amb l’ajuda d’exemples com l’exposat i molts d’altres (assemblees de barris, cooperatives de treballadors que rescaten les fàbriques, cooperatives de consum, etc), aquesta concepció va canviant. La gent comença a veure que si volem, tenim la maduresa necessària per gestionar-nos entre tots sense la necessitat d’un poder focalitzat que ens controli.


Això és molt esperançador pels qui defensem la participació ciutadana i el rol actiu de la ciutadania en l’exercici de la gestió i la política. (anava a posar exercici de poder, ai!) És cert que falta molta pedagogia, que les masses com a tal es comporten moltes vegades d’una forma irracional i imprevisible. Però en un context on els apoderats que ens governen “pel nostre bé” cauen en les mateixes trampes que critiquen a les masses, o defensen sense vergonya els seus propis interessos per sobre de qualsevol altre cosa, aquesta voluntat del poble d’organitzar-se horitzontalment creix imparable amb propostes factibles i innovadores.


Potser és de bojos confiar en que funcioni, potser va en contra de l’instint... També ho era apostar pel grup de persones que van iniciar la Wikipèdia.









17 de maig 2012

Les 3 R


Aquest article sortirà publicat properament a la revista El Polvorí de l'Ateneu de Moià però m'ha semblat molt adequat penjar-lo el dia mundial del reciclatge. Espero que no m'ho tindran en compte...

Sempre he tingut certa mania a la regla de les 3 erres, per un motiu ben simple: No sé pronunciar la R. Llevat d’això, és una filosofia de vida, o de consum, amb la que estic totalment d’acord.

Ja de ven petits a l’escola ens intenten inculcar els valors de les tres R: Reduir, Reutilitzar i Reciclar. Ens expliquen que si fem cas d’aquesta norma aparentment tant senzilla, els recursos no es gastaran tant de pressa, serem més respectuosos amb el medi ambient i, quan la paraula es va posar de moda, serem més sostenibles. Com que la meva educació ha estat amb aquests valors i tinc tendències idealistes, sempre he pensat que no era una utopia sinó un fet de total sentit comú.

12 de maig 2012

La por al canvi



Portem un temps en el que sembla que dosifiquin les noticies per fer un experiment i veure quan la gent diu prou. I molta gent està dient prou, cada vegada més i cada vegada amb la veu més alta. Un sector molt divers de la població, d’edats, condicions i ideologies molt diferents, reclama que els culpables reals de la crisis paguin pel que han fet. Es vol un anàlisis exhaustiu dels motius que ens han portat on estem i es plantegen alternatives de funcionament al capitalisme actual.

4 de maig 2012

Revitalització del blog

Ja farà 4 anys que vaig crear aquest blog en motiu d’una acalorada discussió que vam tenir un grup de gent per culpa de (o gràcies a) una convocatòria de vaga general per la pujada dels preus de la gasolina. Els punts de vista confrontats eren la legitimitat de la protesta vs la hipocresia d’exigir sempre els nostres “drets” sense fer exercici de les nostres responsabilitats com a ciutadania.

25 de jul. 2009

El planeta es tierra caliente

El más grande comediante de Colombia, Andrés López, escribió en exclusiva para la revista Diners una genial pieza de humor sobre el calentamiento global. Visión zurda de un drama que nos acecha. Y lúdica recreación fotográfica con la cámara de Mauricio Vélez. Show único para Diners.

14 de jul. 2009

Animales y Racionales

ANIMALES Y RACIONALES
El dilema del prisionero
Una siniestra paradoja en que la razón conduce a la destrucción colectiva


La tragedia de lo común, enunciada por Hardin, muestra que lo que es de todos, no es de nadie y corre el riesgo de degradarse totalmente


MANUEL DÍAZ PRIETO
La policía arresta a dos sospechosos de un delito, los aísla y les propone a cada uno el mismo trato: "Si confiesas y tu cómplice opta por no hablar, a él le caerán 10 años de cárcel y tú saldrás libre. Pero si él confiesa y tú decides no hacerlo, la condena será para ti y la libertad para él.

27 de maig 2009

Dialegs Ambientals

L'Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) i la Societat Catalana d'Ordenació Territorial (SCOT) han organitzat els Diàlegs Ambientals '09 per debatre els principals reptes ambientals del país a partir de cinc cara a cara entre dos especialistes centrats en diversos vectors.
Sostenible.cat ofereix per als seus lectors uns "diàlegs paral·lels" -en forma d'articles- als Diàlegs Ambientals que se celebren a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)



http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=6&num_noticia=443737



Aquest article parla sobre el model socioeconomic, els altres no deixen de ser interessants.

24 d’abr. 2009

El futur energètic passa per les ciutats

Sostenible 17-04-2009
http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=5&num_noticia=442688


Daniel Gómez Cañete Activista i divulgador ambiental | www.crisisenergetica.org


El món es torna cada vegada més urbà, i per això les estratègies de sostenibilitat haurien de passar pel disseny de ciutats que consumeixin menys energia i recursos La meitat de la població del planeta ja viu en ciutats. Més de dues terceres parts de l'energia consumida al món es consumeix a les ciutats, i a elles hem d'atribuir també més del 70% de les emissions globals de CO2. Segurament aquestes xifres creixerien si es comptabilitzessin també els consums i les emissions indirectes que necessiten els territoris urbans per funcionar.

16 d’abr. 2009

Les vaques porten esquela i la merda fa pudor

Foto Emma Roca, enviada a la Vanguardia

Aparentment aquest tema no té res a veure amb el que es discutia fins ara en aquest blog, centrat bàsicament en temes energètics i de recursos. Però crec que dona una idea de la mentalitat de certa gent a l'hora d'entendre la "naturalesa", els nivells d'artificialitat i alienació que està sofrint molta població urbana que els distancien enormement de la realitat. La naturalesa no és un pecebre per on passejar-se i els pagesos no son jardiners.